Comença el curs 2009-2010, el primer amb una Llei d'Educació pròpia, aprovada al Parlament el proppassat juliol. Una llei que neix amb l'acord total de PSC, CiU i ERC, i amb el nostre suport parcial. Suport en temes com el lingüístic, el valor educatiu del lleure, l'autonomia de centres o la descentralització, però no en el tema que considerem central: una sola xarxa educativa (encara que amb centres públics i concertats) amb els mateixos objectius, drets i obligacions, tal com, segons el nostre parer, establia el Pacte Nacional per a l'Educació.
ICV-EUiA vam difondre abans de l'estiu, en aquest document, les raons del nostre no als articles que fan referència a l'estructura del Servei d'Educació de Catalunya que es defineix al títol IV de la Llei.
En recullo els arguments més significatius:
1) La LEC no defineix clarament un model en què tots els centres sostinguts amb fons públics tinguin els mateixos drets i les mateixes obligacions.
2) La LEC obre les portes a millores de finançament dels centres concertats, sense les contraprestacions que es definien explícitament al Pacte Nacional per a l'Educació.
3) La LEC no tanca les portes a la selecció d'alumnat per part dels centres sostinguts amb fons públics, no tanca les portes a possibles "escoles de primera" i "escoles de segona".
4) La LEC no estableix com a obligació de la Generalitat la creació d'escoles públiques allà on hi hagi demanda de noves places escolars.
5) La LEC no reconeix als ajuntaments les competències per intervenir de manera més eficaç en l'equitat educativa i l'èxit escolar per a tothom.
6) La LEC no assegura el finançament públic suficient per situar-nos en la mitjana de la despesa educativa de la Unió Europea.
Comença el curs també amb l'anunci de l'anomenada "Escola 2.0". N'hi ha prou en començar a canviar llibres per portàtils... o cal preparar abans el professorat per a una nova gestió de l'aula i dels centres? Proposo aquí uns quants elements per reflexionar en aquesta línia...
dilluns, 14 / setembre / 2009
dilluns, 23 / febrer / 2009
28/02/09: Jornada d'ICV-EUiA sobre la LEC.
A meitat del mes passat, vaig tenir l'oportunitat d'assistir als treballs de la ponència parlamentària entorn del projecte de Llei d'Educació de Catalunya. Va ser a les compareixences, és a dir, en les intervencions que diferents entitats o persones vinculades a l'educació van sol·licitar al seu dia per fer sentir la seva opinió sobre el text del projecte de llei.
Era la primera vegada que hi assistia, i hi vaig anar com a assessor d'Iniciativa-Esquerra Unida per ajudar després a la Dolors Camats i altres companys del Grup parlamentari a recollir, ordenar i valorar les diferents aportacions de les compareixences. Una tasca interessant, necessària, que m'ha permès conèixer de prop la dinàmica parlamentària, molt més "sofisticada" i palatina en les formes que la dinàmica municipal, però d'una rellevància evident: en el debat de la llei, es defineix el futur del país que volem.
Un cop acabat el procés de compareixences, ara ja estem en el procés d'elaborar les nostres esmenes i de preparar-les per debatre-les primer en el sí del govern de coalició (amb PSC i ERC) i després per presentar-les formalment al Parlament. El calendari apreta i tot apunta que el debat en ponència es farà abans de Setmana Santa i que la votació final al plenari del Parlament es farà al juliol, per tal que al setembre la LEC ja sigui plenament operativa.
Alhora, estem fent un treball molt intens en el sí de l'Àmbit d'Educació d'Iniciativa, com també ho fan els nostres companys i companyes d'EUiA. Es tracta d'elaborar el nostre propi discurs i de saber-lo explicar bé, tenint en compte que ens vam desmarcar dels nostres socis de govern al darrer juliol i no vam donar suport al text que finalment va arribar al Parlament.
A ICV hem tingut llargs debats per construir discurs i per saber-lo comunicar. Ara, a punt d'acabar febrer, es tracta de tornar-ne a parlar amb el conjunt de la comunitat educativa. Amb aquesta finalitat, hem convocat per dissabte que ve un acte per presentar el que considerem les vint esmenes clau que, si s'acceptessin, permetrien el nostre suport a la llei.
Us podeu descarregar aquí el text complet, però us fareu ben aviat una idea del que pretenem, mirant tan sols el text de convocatòria de la jornada:
Era la primera vegada que hi assistia, i hi vaig anar com a assessor d'Iniciativa-Esquerra Unida per ajudar després a la Dolors Camats i altres companys del Grup parlamentari a recollir, ordenar i valorar les diferents aportacions de les compareixences. Una tasca interessant, necessària, que m'ha permès conèixer de prop la dinàmica parlamentària, molt més "sofisticada" i palatina en les formes que la dinàmica municipal, però d'una rellevància evident: en el debat de la llei, es defineix el futur del país que volem.
Un cop acabat el procés de compareixences, ara ja estem en el procés d'elaborar les nostres esmenes i de preparar-les per debatre-les primer en el sí del govern de coalició (amb PSC i ERC) i després per presentar-les formalment al Parlament. El calendari apreta i tot apunta que el debat en ponència es farà abans de Setmana Santa i que la votació final al plenari del Parlament es farà al juliol, per tal que al setembre la LEC ja sigui plenament operativa.
Alhora, estem fent un treball molt intens en el sí de l'Àmbit d'Educació d'Iniciativa, com també ho fan els nostres companys i companyes d'EUiA. Es tracta d'elaborar el nostre propi discurs i de saber-lo explicar bé, tenint en compte que ens vam desmarcar dels nostres socis de govern al darrer juliol i no vam donar suport al text que finalment va arribar al Parlament.
A ICV hem tingut llargs debats per construir discurs i per saber-lo comunicar. Ara, a punt d'acabar febrer, es tracta de tornar-ne a parlar amb el conjunt de la comunitat educativa. Amb aquesta finalitat, hem convocat per dissabte que ve un acte per presentar el que considerem les vint esmenes clau que, si s'acceptessin, permetrien el nostre suport a la llei.
Us podeu descarregar aquí el text complet, però us fareu ben aviat una idea del que pretenem, mirant tan sols el text de convocatòria de la jornada:
divendres, 28 / novembre / 2008
Què diem des d'ICV sobre el projecte de la LEC?
Més que fer-ne un comentari (ja hi haurà temps...), adjunto:1) el text complet d'un document de posicionament que hem aprovat al consell nacional del partit,
2) un tríptic informatiu, que repartirem a la concentració que el MUCE ha convocat davant del Parlament de Catalunya aquest cap de setmana.
Començo a témer que tot plegat s'anirà movent cap a un escenari que tindrà altres prioritats que la construcció d'un sistema educatiu que garanteixi equitat i qualitat per a tothom...
Començo a témer que els acords i els arranjaments entre partits i interessos creats a curt termini pesaran més que la visió global, estratègica i socialment inclusiva que necessita el nostre país en matèria educativa...
Com es deu dir en català allò que "para este viaje no hacían falta estas alforjas"?
diumenge, 16 / novembre / 2008
Sí al dret d’elecció de les famílies, no a la possibilitat de selecció dels centres.
Una de les esperances que tinc en la nova Llei d’Educació de Catalunya és que acabi fent possible que la realitat s’imposi i que superem definitivament els enrocaments (els confessables i els inconfessables) que molta gent té en relació al nostre sistema educatiu.
Això exigirà una clarificació de conceptes i punts de vista que ara potser aixecaran polseguera, però que a la llarga ens donarà claredat i estabilitat en tot el que fa referència a l’educació.
Que la realitat és la que és ens obliga a assumir que, a diferència d’altres països, tenim una presència evident i irreversible de centres privats que tenen concert amb l’administració pública.
És igual si ens agrada o no, és igual que en tinguem una percepció positiva o negativa, que en fem una valoració equilibrada o esbiaixada: és així, i així serà. Si Espanya hagués estat un país amb 130 o 150 anys de tradició democràtica i de prioritat en l’educació, avui seríem possiblement com França o els països del centre i el nord d’Europa. Però som fills de la nostra història, l’únic període històric en què l’educació va ser una prioritat d’Estat va ser durant la República i la nostra democràcia té cent anys menys que la dels nostres veïns. Així que l’Església primer i altres sectors després van cobrir els buits que la monarquia fins 1930 i la dictadura des de 1940 van deixar. I ara tenim molts llocs on, com Sant Feliu, hi ha una presència gairebé equivalent de centres públics i de centres privats concertats. Personalment, constato que és així i opino que, amb la història i la correlació de forces que tenim, ha de continuar sent així. Estic convençut que la lluita per la qualitat de l’ensenyament no passa per qüestionar l’existència d’una xarxa de centres educatius amb una doble titularitat (pública o privada amb concert amb l’Administració educativa), sinó per aconseguir que uns i altres facin possible una mateixa tasca amb uns mateixos objectius, unes mateixes obligacions, unes mateixes normes d’actuació i un mateix control públic.
Acceptada amb més o menys entusiasme aquesta realitat, ara cal que algun sector de l’escola concertada assumeixi -també amb més o menys entusiasme- que hi ha coses que ja no pot qüestionar. Ras i curt: els concerts amb l’Administració no són un dret permanent que els és inherent pel sol fet d’existir, sinó que és la forma d’assumir els drets i deures que l’Administració, que és qui paga i qui representa la voluntat de la ciutadania, marca en la legislació educativa. I si no es volen assumir les obligacions que aquesta marca, doncs que entenguin que no hi ha cap dret a obtenir finançament públic.
Posem un exemple concret. Si tenim un alumnat amb una composició social d’una diversitat i complexitat creixent, és imprescindible que un govern que es planteja polítiques d’integració i cohesió social vulgui que aquestes comencin a l’escola. En aquest sentit, crec que és imprescindible que la LEC afirmi, sense deixar lloc a cap mena de dubtes que, qualsevol centre finançat amb diners públics ha d’assumir l’obligació de l’escolarització equilibrada. És a dir, que reflecteixi d’una manera equiparable als altres centres del seu entorn la composició social diversa i complexa de l’alumnat.
Això planteja de manera ineludible una presa clara de posició en relació a com els pares i mares sol·liciten escola, i a qui i com ha de respondre a les seves sol·licituds.
El meu parer és que ningú no limita (i ningú no ha de fer en el futur!) el dret d’elecció de les famílies al centre on volen escolaritzar els seus fills i filles. En els actuals impresos que les famílies omplen en el període de preinscripció, ningú amb dos dits de front pot afirmar que es coacciona d’alguna manera als pares i mares: poden triar, sense cap trava, fins a deu centres per ordre de preferència. I poden deixar, si volen, la seva petició en el centre on voldrien que el seu fill o filla entrés en primera instància. Qualsevol afirmació en el sentit que el text del projecte de llei de la LEC limita aquest dret d’elecció de les famílies, és pura demagògia, barata, vomitiva.
Sovint passa, però, que les peticions de les famílies no s’ajusten a les ofertes de vacants dels centres: n’hi ha més en algunes escoles i instituts, i n’hi ha menys en altres. A qui li correspon assignar places en aquestes circumstàncies? Aquest és, per a mi, l’autèntic quid de la qüestió.
Posem un exemple que retrati, malgrat el risc de simplificació, el que la LEC ha de possibilitar, ha d’obligar. Suposem un municipi amb dues escoles (una pública i una concertada) que a l’inici de curs ofereix cadascuna 25 places vacants a P3. Suposem que en aquest mateix municipi hi ha un 50% de població amb renda mitjana alta o alta, i un 50% de població amb renda mitjana baixa o baixa, amb independència, en un o altre cas, de la cultura familiar d’origen.
Quin és l’objectiu que ha de fixar la LEC? En la meva opinió, que hi hagi a cada aula de P3 una composició social el més similar possible a la composició social del municipi. I què passa amb el dret d’elecció de centre? Suposem que totes les peticions de les famílies es concentren majoritàriament en un centre. Li correspon a aquest centre decidir quin infant entra i quin no? Amb quins criteris? Amb quines finalitats (confessables i inconfessables)?
La manera de garantir el dret d’elecció de totes les famílies és, en la meva opinió, que un organisme regulat per l’Administració, amb criteris públics, objectius i coneguts, assigni amb igualtat de condicions per a tothom, les places que corresponen als dos centres que, en aquest exemple, l’Administració finança. Seria inconcebible que el centre concertat, per exemple, reivindiqués la capacitat de seleccionar el seu alumnat, o l’exercís implícitament amb alguna via propera al frau de llei.
Això implica que, perquè la futura LEC garanteixi tant l’escolarització equilibrada de tots els centres finançats amb diners públics com el dret d’elecció de totes les famílies, cal que estableixi explícitament que tots els centres podran recollir les preinscripcions de les famílies, però que forçosament les hauran de tramitar a un organisme col·lectiu regulat per l’Administració. Aquest organisme (ja siguin les comissions d’escolarització o les oficines municipals d’escolarització) és qui tindrà la responsabilitat exclusiva d’assignar, quan les peticions superin les places disponibles, l’escola o institut al qual inscriure definitivament un infant.
Crec que això, ni més ni menys, és el que es recollia al Pacte Nacional per a l’Educació i el que crec que cal exigir que el redactat final de la Llei d’Educació de Catalunya reculli explícitament.
Perquè estic segur que això és el que la realitat imposa: un sistema educatiu que fixa unes obligacions i uns reptes que són "qüestió d'Estat" i impliquen per igual a tots els centres i que es materialitza en una part gestionada directament per la Generalitat i una altra part que neix de la iniciativa social que assumeix aquests reptes i obligacions. I això també és el que la justícia imposa: que les dues parts tinguin les mateixes normes de joc i que si n’ha de prevaler una, ha de ser la que gestiona directament, com a responsabilitat primera d'un govern democràtic, la Generalitat de Catalunya.
Això exigirà una clarificació de conceptes i punts de vista que ara potser aixecaran polseguera, però que a la llarga ens donarà claredat i estabilitat en tot el que fa referència a l’educació.
Que la realitat és la que és ens obliga a assumir que, a diferència d’altres països, tenim una presència evident i irreversible de centres privats que tenen concert amb l’administració pública.
És igual si ens agrada o no, és igual que en tinguem una percepció positiva o negativa, que en fem una valoració equilibrada o esbiaixada: és així, i així serà. Si Espanya hagués estat un país amb 130 o 150 anys de tradició democràtica i de prioritat en l’educació, avui seríem possiblement com França o els països del centre i el nord d’Europa. Però som fills de la nostra història, l’únic període històric en què l’educació va ser una prioritat d’Estat va ser durant la República i la nostra democràcia té cent anys menys que la dels nostres veïns. Així que l’Església primer i altres sectors després van cobrir els buits que la monarquia fins 1930 i la dictadura des de 1940 van deixar. I ara tenim molts llocs on, com Sant Feliu, hi ha una presència gairebé equivalent de centres públics i de centres privats concertats. Personalment, constato que és així i opino que, amb la història i la correlació de forces que tenim, ha de continuar sent així. Estic convençut que la lluita per la qualitat de l’ensenyament no passa per qüestionar l’existència d’una xarxa de centres educatius amb una doble titularitat (pública o privada amb concert amb l’Administració educativa), sinó per aconseguir que uns i altres facin possible una mateixa tasca amb uns mateixos objectius, unes mateixes obligacions, unes mateixes normes d’actuació i un mateix control públic.
Acceptada amb més o menys entusiasme aquesta realitat, ara cal que algun sector de l’escola concertada assumeixi -també amb més o menys entusiasme- que hi ha coses que ja no pot qüestionar. Ras i curt: els concerts amb l’Administració no són un dret permanent que els és inherent pel sol fet d’existir, sinó que és la forma d’assumir els drets i deures que l’Administració, que és qui paga i qui representa la voluntat de la ciutadania, marca en la legislació educativa. I si no es volen assumir les obligacions que aquesta marca, doncs que entenguin que no hi ha cap dret a obtenir finançament públic.
Posem un exemple concret. Si tenim un alumnat amb una composició social d’una diversitat i complexitat creixent, és imprescindible que un govern que es planteja polítiques d’integració i cohesió social vulgui que aquestes comencin a l’escola. En aquest sentit, crec que és imprescindible que la LEC afirmi, sense deixar lloc a cap mena de dubtes que, qualsevol centre finançat amb diners públics ha d’assumir l’obligació de l’escolarització equilibrada. És a dir, que reflecteixi d’una manera equiparable als altres centres del seu entorn la composició social diversa i complexa de l’alumnat.
Això planteja de manera ineludible una presa clara de posició en relació a com els pares i mares sol·liciten escola, i a qui i com ha de respondre a les seves sol·licituds.
El meu parer és que ningú no limita (i ningú no ha de fer en el futur!) el dret d’elecció de les famílies al centre on volen escolaritzar els seus fills i filles. En els actuals impresos que les famílies omplen en el període de preinscripció, ningú amb dos dits de front pot afirmar que es coacciona d’alguna manera als pares i mares: poden triar, sense cap trava, fins a deu centres per ordre de preferència. I poden deixar, si volen, la seva petició en el centre on voldrien que el seu fill o filla entrés en primera instància. Qualsevol afirmació en el sentit que el text del projecte de llei de la LEC limita aquest dret d’elecció de les famílies, és pura demagògia, barata, vomitiva.
Sovint passa, però, que les peticions de les famílies no s’ajusten a les ofertes de vacants dels centres: n’hi ha més en algunes escoles i instituts, i n’hi ha menys en altres. A qui li correspon assignar places en aquestes circumstàncies? Aquest és, per a mi, l’autèntic quid de la qüestió.
Posem un exemple que retrati, malgrat el risc de simplificació, el que la LEC ha de possibilitar, ha d’obligar. Suposem un municipi amb dues escoles (una pública i una concertada) que a l’inici de curs ofereix cadascuna 25 places vacants a P3. Suposem que en aquest mateix municipi hi ha un 50% de població amb renda mitjana alta o alta, i un 50% de població amb renda mitjana baixa o baixa, amb independència, en un o altre cas, de la cultura familiar d’origen.
Quin és l’objectiu que ha de fixar la LEC? En la meva opinió, que hi hagi a cada aula de P3 una composició social el més similar possible a la composició social del municipi. I què passa amb el dret d’elecció de centre? Suposem que totes les peticions de les famílies es concentren majoritàriament en un centre. Li correspon a aquest centre decidir quin infant entra i quin no? Amb quins criteris? Amb quines finalitats (confessables i inconfessables)?
La manera de garantir el dret d’elecció de totes les famílies és, en la meva opinió, que un organisme regulat per l’Administració, amb criteris públics, objectius i coneguts, assigni amb igualtat de condicions per a tothom, les places que corresponen als dos centres que, en aquest exemple, l’Administració finança. Seria inconcebible que el centre concertat, per exemple, reivindiqués la capacitat de seleccionar el seu alumnat, o l’exercís implícitament amb alguna via propera al frau de llei.
Això implica que, perquè la futura LEC garanteixi tant l’escolarització equilibrada de tots els centres finançats amb diners públics com el dret d’elecció de totes les famílies, cal que estableixi explícitament que tots els centres podran recollir les preinscripcions de les famílies, però que forçosament les hauran de tramitar a un organisme col·lectiu regulat per l’Administració. Aquest organisme (ja siguin les comissions d’escolarització o les oficines municipals d’escolarització) és qui tindrà la responsabilitat exclusiva d’assignar, quan les peticions superin les places disponibles, l’escola o institut al qual inscriure definitivament un infant.
Crec que això, ni més ni menys, és el que es recollia al Pacte Nacional per a l’Educació i el que crec que cal exigir que el redactat final de la Llei d’Educació de Catalunya reculli explícitament.
Perquè estic segur que això és el que la realitat imposa: un sistema educatiu que fixa unes obligacions i uns reptes que són "qüestió d'Estat" i impliquen per igual a tots els centres i que es materialitza en una part gestionada directament per la Generalitat i una altra part que neix de la iniciativa social que assumeix aquests reptes i obligacions. I això també és el que la justícia imposa: que les dues parts tinguin les mateixes normes de joc i que si n’ha de prevaler una, ha de ser la que gestiona directament, com a responsabilitat primera d'un govern democràtic, la Generalitat de Catalunya.
dijous, 12 / juny / 2008
LEC: l'avantprojecte, per bon camí..
Estic convençut que, juntament amb molts altres sectors de la comunitat educativa, a l'àmbit d'educació d'Iniciativa estem fent una bona feina. Esgarrapant temps al temps, les companyes i companys que ens trobem força vespres al carrer Ciutat estem posant un seguit de criteris que, sovint amb alguna dificultat, estan trobant encaix als documents cada cop més elaborats de la Llei d'Educació de Catalunya.
La nostra portaveu en educació al Parlament de Catalunya, la companya Dolors Camats, va presentar al Consell Nacional d'ICV del passat 25 de maig un informe en què es recullen les principals aportacions que hem fet al text de la Llei. Us podeu descarregar l'informe que va presentar la Dolors aquí.
Crec que l'element més fonamental és que, tot i que la necessitat de consensuar la Llei amb Convergència i amb Unió està presionant de forma notable el seu procés d'elaboració, s'està mantenint fins ara (toquem fusta!) el concepte de Servei Públic Educatiu que recull el Pacte Nacional per a l'Educació. Hem sentit alguna veu dissonant de CiU dient que la LEC està feta pensant en ICV (que més voldríem!), quan en el que estem insistint una i altra vegada és en mantenir les línies bàsiques i el consens del Pacte: i el fet que, amb diners públics es financi un sistema de titularitat mixta (pública i els privats que lliurement vulguin concertar amb la Generalitat) però amb els mateixos drets i deures, amb les mateixes obligacions i garanties per part del nostre Govern, és l'element central del Pacte que tots vam assumir.
En l'informe de la Dolors apareixen altres components fonamentals del nostre discurs: el valor educatiu del temps de lleure, el paper important que han de jugar els municipis en l'educació, el valor creixent del laicisme en una societat cada cop més diversa,... I han caigut del document de bases els elements principals que nosaltres rebutjàvem i que van provocar la vaga massiva del passat febrer, en especial la porta que s'obria a què, amb diners públics i en solars públics es construïssin escoles públiques perquè després les gestionés el sector privat.
De mica en mica, doncs, anem avançant el bon camí d'una Llei respectuosa amb el Pacte i mereixedora del seu mateix consens. Abans d'entrar al Parlament, només queda que el Govern aprovi el projecte de llei de la LEC. Serà, segurament, o poc abans o poc després de l'estiu,
Ja se sap que en els moments finals, les pressions de totes les parts seran més fortes. La necessitat de consens que abans comentava farà inevitable que tots cedim alguna cosa en aquest procés. La clau estarà en que cap cessió afecti al nucli fonamental de la Llei: aquell que garanteix que, com a govern seriós d'un país seriós, no tindrem una doble xarxa educativa que sutilment segrega la població escolar en funció del seu nivell de renda.
La nostra portaveu en educació al Parlament de Catalunya, la companya Dolors Camats, va presentar al Consell Nacional d'ICV del passat 25 de maig un informe en què es recullen les principals aportacions que hem fet al text de la Llei. Us podeu descarregar l'informe que va presentar la Dolors aquí.
Crec que l'element més fonamental és que, tot i que la necessitat de consensuar la Llei amb Convergència i amb Unió està presionant de forma notable el seu procés d'elaboració, s'està mantenint fins ara (toquem fusta!) el concepte de Servei Públic Educatiu que recull el Pacte Nacional per a l'Educació. Hem sentit alguna veu dissonant de CiU dient que la LEC està feta pensant en ICV (que més voldríem!), quan en el que estem insistint una i altra vegada és en mantenir les línies bàsiques i el consens del Pacte: i el fet que, amb diners públics es financi un sistema de titularitat mixta (pública i els privats que lliurement vulguin concertar amb la Generalitat) però amb els mateixos drets i deures, amb les mateixes obligacions i garanties per part del nostre Govern, és l'element central del Pacte que tots vam assumir.
En l'informe de la Dolors apareixen altres components fonamentals del nostre discurs: el valor educatiu del temps de lleure, el paper important que han de jugar els municipis en l'educació, el valor creixent del laicisme en una societat cada cop més diversa,... I han caigut del document de bases els elements principals que nosaltres rebutjàvem i que van provocar la vaga massiva del passat febrer, en especial la porta que s'obria a què, amb diners públics i en solars públics es construïssin escoles públiques perquè després les gestionés el sector privat.
De mica en mica, doncs, anem avançant el bon camí d'una Llei respectuosa amb el Pacte i mereixedora del seu mateix consens. Abans d'entrar al Parlament, només queda que el Govern aprovi el projecte de llei de la LEC. Serà, segurament, o poc abans o poc després de l'estiu,
Ja se sap que en els moments finals, les pressions de totes les parts seran més fortes. La necessitat de consens que abans comentava farà inevitable que tots cedim alguna cosa en aquest procés. La clau estarà en que cap cessió afecti al nucli fonamental de la Llei: aquell que garanteix que, com a govern seriós d'un país seriós, no tindrem una doble xarxa educativa que sutilment segrega la població escolar en funció del seu nivell de renda.
dissabte, 2 / febrer / 2008
Què cal canviar en el document de bases de la LEC?
Aquests dies, hi ha un malestar evident a moltes escoles i instituts. El conseller Maragall va presentar el document de bases de la nostra primera Llei d'Educació de Catalunya a les portes de final de trimestre i inici de vacances i amb presses per dur a terme un debat que necessita calma i temps. Això dificulta un diàleg imprescindible i esvera més gent de la que caldria esperar. Una mostra clara d'això és que la vaga del proper 14 de febrer sembla que tindrà un ressò important.
Amb tot això, i des de dins del Govern, des d'Iniciativa hem fet una lectura a fons del text presentat per la Conselleria amb l'ànim i la voluntat d'anar avançant en l'elaboració de la LEC mantenint el preuat consens a què vam arribar amb el Pacte Nacional per a l'Educació.
El resultat és el document que us podeu descarregar aquí. Està fet, com veureu, des de la plena convicció de la necessitat de la Llei, amb clara consciència de la necessitat de consens, però també amb una identificació precisa dels elements que, al nostre parer, cal que es canviïn en el document de bases per garantir la seva continuïtat respecte als importants acords del Pacte.
Com deia la meva àvia, que hi hagi seny!
Amb tot això, i des de dins del Govern, des d'Iniciativa hem fet una lectura a fons del text presentat per la Conselleria amb l'ànim i la voluntat d'anar avançant en l'elaboració de la LEC mantenint el preuat consens a què vam arribar amb el Pacte Nacional per a l'Educació.
El resultat és el document que us podeu descarregar aquí. Està fet, com veureu, des de la plena convicció de la necessitat de la Llei, amb clara consciència de la necessitat de consens, però també amb una identificació precisa dels elements que, al nostre parer, cal que es canviïn en el document de bases per garantir la seva continuïtat respecte als importants acords del Pacte.
Com deia la meva àvia, que hi hagi seny!
dimecres, 26 / desembre / 2007
La immigració no és "el" problema.
Final d'any mogut, aquest desembre: publicació dels informes de la Fundació Bofill i de PISA, presentació del Document de Bases de la Llei d'Educació de Catalunya,... Hi ha hagut remor de fons i un cert malestar sobre com anem pel que fa a l'educació. Bé, serà flor d'un dia: malauradament, qualsevol banalitat ocuparà més portades i més hores de mala televisió que un tema tan important per al nostre futur.
El conseller va presentar la futura llei com a "llei de país". Totalment d'acord. Això comporta negociacions a moltes bandes i temps suficient perquè la nova llei duri anys i panys, i incorpori els punts de vista de tots els partits polítics, del professorat, dels titulars de centres, de la comunitat educativa, en definitiva. És a dir, pel cap baix, el consens que va tenir el Pacte Nacional per a l'Educació. Només l'USTEC en va quedar fora, però ja hi ha gent en aquest sindicat que comença a veure que no es pot anar sempre sol i contra tot, per més bons resultats sindicals a curt termini que pugui tenir entre un sector del professorat.
Hi ha una relació directa entre el nivell social i cultural de les famílies i els resultats acadèmics dels nois i les noies. Les desigualtats socials existents i el fet que l'escola només les pugui compensar parcialment són, al meu entendre, les raons socials de fons del nostre estat en educació. La immigració, al meu parer, no fa sinó aprofundir en aquesta situació, però no la crea.
La llei hauria d'incorporar aquesta constatació, com també l'evidència que el salt enorme a què abans feia referència en educació ha anat acompanyat, a més de més inversió en educació, d'un salt simultani i equivalent en polítiques socials. Això és difícilment compatible amb polítiques que tendeixen a retallar el sector públic o amb curses sense sentit per disminuir o suprimir més i més impostos, però se'ns farà difícil millorar en educació si no hi ha polítiques socials duradores i eficients que garanteixin suport a les famílies i igualtat d'oportunitats educatives per a tothom.
Seria bo que la llei recollís, a més, el paper fonamental que els ajuntaments haurien de fer en aquesta imprescindible coordinació de les polítiques educatives i socials. Aquest tema també serà, sens dubte, un dels eixos fonamentals d'una llei imprescindible, però que hauria d'afinar una mica més en el retrat dels problemes i en el necessari consens social per abordar-los.
El conseller va presentar la futura llei com a "llei de país". Totalment d'acord. Això comporta negociacions a moltes bandes i temps suficient perquè la nova llei duri anys i panys, i incorpori els punts de vista de tots els partits polítics, del professorat, dels titulars de centres, de la comunitat educativa, en definitiva. És a dir, pel cap baix, el consens que va tenir el Pacte Nacional per a l'Educació. Només l'USTEC en va quedar fora, però ja hi ha gent en aquest sindicat que comença a veure que no es pot anar sempre sol i contra tot, per més bons resultats sindicals a curt termini que pugui tenir entre un sector del professorat.
El nostre sistema educatiu té reptes d'una gran envergadura, que no passen només per fer algunes classes en anglès, posar alguns ordinadors més a les escoles o fer unes quantes activitats extraescolars més. N'he parlat en un altre escrit, referent concretament a Sant Feliu. És evident que hi ha molts altres temes a abordar, que cal fer-ho amb les aportacions de tothom, però amb un calendari i un mètode de treball que ha de dirigir la Conselleria d'Educació i que s'ha de basar (sense colar res per la porta falsa) en el Pacte Nacional per a l'Educació.
El document de bases vol abordar -i fa bé- les causes de la situació en què ens trobem. Peca una mica del fals pessimisme que sembla que hàgim de sentir i ignora l'enorme salt que ha fet el nostre país en democràcia: abans de la LOGSE, poc més de la meitat dels nois i noies de 15 anys estaven escolaritzats, avui ho està el 100%. Encara tenim resultats discrets perquè partíem d'una pèssima posició: no se'ns hauria d'escapar que, al 1900, la mitjana d'analfabetisme a Europa no arribava al 10% i a Espanya era gairebé del 70%!
Tornant a les causes del punt en què ens trobem, el document n'identifica raons de tipus educatiu, social i econòmic. D'entrada, és una forma raonable d'abordar una bona anàlisi. Ara bé, el que em sembla clarament discutible és l'enfocament que es dóna en el document a les raons de tipus social que expliquen el nivell discret que presentem en relació als països del nostre context, i que el text de la Generalitat situa sobretot en la immigració i la seva desigual distribució als centres escolars. Personalment, discrepo de forma absoluta d'aquest enfocament: la immigració no és EL problema.
Per més evident que sigui (hi ha gent que la p con la a se li ha de repetir més sovint que a altra), la immigració té connotacions de classe: o és el mateix un immigrant àrab directiu d'una multinacional que un altre immigrant àrab treballant en precari a la construcció?
Per a mi, les raons socials de fons que expliquen el punt en què ens trobem es reflecteixen amb tota claredat en el gràfic següent de l'Informe PISA, en què es relaciona el resultat observat en les proves amb el nivell econòmic i cultural de les famílies:
Hi ha una relació directa entre el nivell social i cultural de les famílies i els resultats acadèmics dels nois i les noies. Les desigualtats socials existents i el fet que l'escola només les pugui compensar parcialment són, al meu entendre, les raons socials de fons del nostre estat en educació. La immigració, al meu parer, no fa sinó aprofundir en aquesta situació, però no la crea. La llei hauria d'incorporar aquesta constatació, com també l'evidència que el salt enorme a què abans feia referència en educació ha anat acompanyat, a més de més inversió en educació, d'un salt simultani i equivalent en polítiques socials. Això és difícilment compatible amb polítiques que tendeixen a retallar el sector públic o amb curses sense sentit per disminuir o suprimir més i més impostos, però se'ns farà difícil millorar en educació si no hi ha polítiques socials duradores i eficients que garanteixin suport a les famílies i igualtat d'oportunitats educatives per a tothom.
Seria bo que la llei recollís, a més, el paper fonamental que els ajuntaments haurien de fer en aquesta imprescindible coordinació de les polítiques educatives i socials. Aquest tema també serà, sens dubte, un dels eixos fonamentals d'una llei imprescindible, però que hauria d'afinar una mica més en el retrat dels problemes i en el necessari consens social per abordar-los.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
