Què podem fer des dels ajuntaments per afavorir una educació inclusiva i l'èxit escolar per a tothom?

Treballar a l'Àrea d'Educació de la Diputació de Barcelona ha estat una experiència francament interessant. Aquests darrers tres anys, amb l'Àngel Merino marcant el rumb d'un gran i bon equip de tècnics en educació i personal administratiu de suport, han estat anys en què he pogut participar en una interessantíssima reflexió sobre el paper dels ajuntaments en l'educació. He d'agrair a l'Àngel que em proposés incorporar-me al seu equip, ara que aviat tornaré a l'Institut.

Han estat anys en què hi ha hagut una doble i feliç coincidència. L'impuls a les polítiques educatives locals que va comportar el canvi de PSC a ICV en l'Àrea d'Educació de la Diputació a l'estiu del 2003, va coincidir poc temps després amb la formació del primer Govern Maragall, a la tardor del 2004. Això va permetre anar construint un nou discurs municipalista en educació, al mateix temps que la Generalitat s'obria explícitament i efectivament a rebre i implicar-se en una nova manera d'entendre el paper dels ajuntaments en la política educativa catalana. I jo vaig tenir la sort de ser ben bé al mig d'aquest procés. Impagable.

Quan jo era regidor d'Educació a Sant Feliu (1991-1999), vaig tenir una excel·lent relació personal amb els delegats territorials (primer, l'Emili Pons i després la Carme Arnau als quals agrairé sempre la seva sincera actitud de col·laboració!), però gairebé tot el que acordàvem topava frontalment quan anàvem a Diagonal primer o Via Augusta després. Una mínima inversió en RAM o un petit acord en escoles bressol era una autèntica odissea. Gairebé molestava que ens dediquéssim a alguna cosa més que pagar els conserges i pintar les escoles de primària...

En canvi, el primer Govern Maragall va establir ràpidament un canvi total d'escenari i d'actituds. Acords per a la inversió en edificis escolars, creació de noves escoles sense regatejar-les fins a l'infinit, noves dotacions de mestres, creació de serveis com les oficines municipals d'escolarització o de programes com els plans d'entorn, fins arribar al que jo considero imprescindible i positivíssim Pacte Nacional per a l'Educació. I, a la Diputació, un recorregut simultani que fixava en tres grans àmbits el nou paper que els ajuntaments sabem, podem i volem jugar en política educativa:

- la coresponsabilitat del govern local amb les administracions i amb la mateixa ciutadania per impulsar un compromís prioritari dels municipis amb l'educació dels seus habitants,

- l'educació com a dret de tothom, una educació inclusiva, que doni més oportunitats i recursos a qui surt en posició més desafavorida en el seu context social o en la seva circumstància personal, que busqui explícitament la cohesió social en escoles i instituts,

- l'educació com a dret que no prescriu, una educació permanent, que no tanqui les portes a cap persona de cap edat per ampliar la seva formació, per reciclar-se o millorar la seva ocupabilitat o per tenir un millor coneixement de la societat en què viu o del context cultural en què es troba.

Aquests àmbits s'han recollit en el Pacte Nacional per a l'Educació i s'hauran de recollir en el marc de la immediata Llei d'Educació de Catalunya, el primer esborrany de la qual arribarà al Parlament la propera tardor. Serà la primera llei educativa catalana, que -creuem els dits!- anirà significativament més enllà de traduir al català la legislació educativa que surt del Congrés dels Diputats. Una nova llei que haurà de recollir i concretar les moltes veus que, des dels centres docents i dels dels ajuntaments, reclamen un paper més actiu i més decisiu dels governs locals en l'educació, coneixedors com són de les realitats socials en què es desenvolupa la feina docent i dels múltiples recursos que, des dels ajuntaments, es poden mobilitzar per afavorir una escola capaç d'acollir a tot l'alumnat i de fer més possible l'èxit escolar per a tothom. Una tasca en què, com a docent i com a regidor, hi vull continuar deixant la meva empremta.

Un model didàctic per als temps, els nois i les noies que tenim (i no per als que algú encara enyora)

Aquest setembre torno a l'Institut. Serà el meu segon retorn a la Secundària, després de dos parèntesis (de 8 i de 3 anys, respectivament) en la vida política. Quan vaig anar al Ferrer i Guàrdia ara farà quatre anys, vaig trobar un món ben diferent al que havia deixat vuit anys enrere a Cornellà, a l'Esteve Terrades. I no em refereixo només al fet que a Cornellà fes FP i a Sant Joan ja hagués entrat en vigor la Logse i fes ESO i el nou Batxillerat, sinó a què el tipus d'alumnat que hi havia ja no era el mateix que vuit anys enrera, i que aquest alumnat navegava fàcilment per un món tecnològic que vuit anys abans ni tan sols s'intuïa. Vaig trobar-me de morros amb una realitat per a la qual m'havia de formar millor, per a la qual havia de tenir nous elements per entendre i per intervenir-hi.

Així que, després de les darreres eleccions municipals, vaig decidir posar fil a l'agulla. I n'estic més que content. La setmana passada vaig fer a la 42a Escola d'Estiu de Rosa Sensat el millor curs de formació dels que mai he fet. De fet, a la valoració final vaig posar un 10 en tots els aspectes didàctics i algun 8 o 9 en els aspectes merament organitzatius.

El curs es deia Altres formes de fer ciències. Estratègies interactives a l'aula de Ciències Naturals. El formador va ser en Ramon Grau, biòleg, vint-i-cinc anys de docència en l'antic BUP i ara en l'ESO. Fa tretze anys que treballa a l'IES Badalona-9, al barri de Sant Roc, i fa tres que n'és director. A l'institut, que fa ESO i Cicles Formatius, hi ha una població culturalment molt diversa, amb presència significativa d'alumnat gitano, magribí, sudamericà i català. L'equip de professorat de l'IES va rebutjar la temptació d'enyorar una altra realitat i va concentrar tota la seva professionalitat, creativitat i energia en treure tot el suc possible a la realitat que cada dia hi havia a les aules. Allò que en força altres centres hauria estat causa de desànim, va ser l'origen d'una forma de fer que, sense embuts, marca el camí que jo vull seguir.

Només entrar, dues afirmacions que subscric i que em van fer veure que no m'havia equivocat al triar curs. La primera, només presentar-se. En Ramon ens va repartir una cita textual del llibre "L'educació amaga un tresor dins seu" (Jacques Delors i altres, 1996): "Entre les característiques de la societat actual, destaca la necessitat que tots els individus desenvolupin una constant predisposició per aprendre, la capacitat d'enfrontar-se a situacions complexes i canviants, resoldre problemes i prendre decisions, a més de ser ciutadans crítics, responsables i democràtics". La segona, al cap d'uns minuts. El centre té com a objectiu fonamental la cohesió social, i això implica tant el que passa al pati com el que passa a l'aula. I si vol que al pati convisquin i es barregin els diversos grups culturals de l'IES, això només és possible si es facilita des del treball a l'aula. El projecte educatiu del B-9 passa fonamentalment per aplicar un model didàctic que faciliti la cohesió social i l'aprenentatge per a tothom, fins i tot amb l'alumnat que té una trajectòria de fracàs en altres centres o en la Prìmària.

El model didàctic de l'IES B-9 és, doncs, el que vam conèixer i debatre al curs. Un model didàctic que presenta els continguts didàctics en contextos propers i motivadors a l'alumnat, que canvia una gestió de l'aula centrada en l'exposició oral del professor a una altra basada en el treball autònom i cooperatiu de l'alumnat organitzat en grups, que combina el treball escrit sobre llibres de consulta amb exposicions orals amb suport de powerpoints o vídeos per a totes les assignatures i des dels 12 anys, que combina la necessària memorització dels conceptes bàsics del nostre entorn cultural amb la més necessària encara comprensió i ús d'aquests conceptes, que escolta de debò als alumnes i les seves famílies, que s'integra plenament en el seu entorn. Que fa possible que, en definitiva, els alumnes aprenguin a aprendre, a ser, a fer, a conviure.

Parlant amb en Ramon, em comentava que hi ha vegades que, malgrat tot, algun noi o noia llança la tovallola, abandona els estudis, s'allunya de les oportunitats que l'IES vol oferir i representar. Al B-9, com a tot arreu. Faltaria més! És evident que l’escola no pot amb TOTA la realitat social amb la que li toca ballar. Però el que trobo especialment meritori del seu treball és que no es plantegen "que ballen amb la més lletja", sinó que es plantegen un treball constant i d'alta professionalitat per tal d’enganxar a tot l'alumnat, de captar la mirada de cada noi, de cada noia, de cada persona.

A mi em van impressionar dues dades. Una. Només un 20% de les nenes gitanes abandonen els estudis en els 4 anys de Secundària. Dues. D'una tipologia de nois i noies que vénen rebotats d'altres instituts i que difícilment es treurien el Graduat en centres amb una dinàmica més habitual, prop del 80% es treuen el títol i la immensa majoria continuen estudiant en Cicles Formatius.Durant les cinc tardes de la setmana passada, vaig gaudir tant com vaig aprendre. Em vaig tornar a sentir afortunat per la meva feina de mestre, a sentir content per la meva decisió de tornar a l'Institut, a sentir motivat per intentar aportar idees en aquesta direcció al Ferrer i Guardia. A més, hi havia una altra petita i intrascendent complicitat amb en Ramon: ell també és de l'Espanyol!