2.500€ per infant? 3.500? Escoles bressol suficients i accessibles per a tothom!

Quan l’estratègia és arribar al poder a qualsevol preu (avui PP) o mantenir-s’hi sigui com sigui (avui PSOE), el debat sobre les polítiques sembla sobrer, la reflexió sobre el model social sembla innecessari. Tanmateix, jo el crec més necessari que mai, si no volem caure en el “¡y tú más!” si es tracta de trepitjar l’adversari o el “¡yo lo mismo y un duro más!” si es tractar d’enlluernar el personal prometent l’oro i el moro.

Aquests dies estem veient com surten xecs i xequets a dojo. Que el Zapatero promet 2.500 euros per infant? Doncs Esquerra n’hi afegeix 1.000 més en els casos més extrems. ¿Quién da más?

I a tot això, què hem dit des d’Iniciativa i Izquierda Unida? El que hem dit sempre: els xecs a les famílies són una política aparentment progressista que utilitza la dreta (i no només la dreta...) per enlluernar els votants (normalment en portes d’eleccions) fent-los creure que els governs s’interessen sincerament per ells, en comptes de solucionar de debò els problemes dels ciutadans en el seu dia a dia.

Els nostres diputats al Congrés, Joan Herrera i Carme Garcia, han fet una proposta totalment diferent que, possiblement, no sortirà en cap primera pàgina de cap diari. En comptes d’una ajuda puntual de l’import que sigui i igual per a tothom amb independència de la seva renda, el que cal crear és una xarxa suficient d’escoles bressol públiques a tota Espanya, amb un finançament suficient i sostingut de l’Estat i una política de preus, especialment en serveis complementaris, que hi garanteixi l’accés de les famílies amb rendes més baixes.

Les famílies agrairan òbviament el caramel dels 2.500€? 3.500€? que rebran amb el naixement. Fins i tot potser ho agrairan amb moltes i moltes paperetes de vot... Però... no seria una solució més real a les seves necessitats de conciliar feina i família que hi haguessin serveis educatius públics suficients i accessibles per a tothom? No és una proposta socialment més necessària i políticament més progressista, més justa?

És possible que tornin a dir que Iniciativa i Izquierda Unida són uns romàntics, uns somia-truites, que només compten els vots, que hauríem d’entrar en aquest circ prometent... posem 5.000€? Això val un titular en primera plana? Va, home, va... Per mirar per damunt de l’espatlla als homes i dones que trobem cada dia al carrer, per tractar-los com a simples votants o clients i no com a iguals, com a ciutadans, ja hi ha altres partits. Jo, per això vaig marxar del PSC, per això sóc a Iniciativa.

Un altre exemple ben il·lustratiu. La senyora Chacón traient-se del barret un altre xec per habitatge o en Cesc Baltasar, elaborant i negociant un pla d’habitatge que obligarà a importants reserves de sòl públics a promotors privats, que establirà compromisos de construcció d’habitatge públic com mai no s’han vist a tot l’Estat.

Perquè d’això es tracta: de comprar vots o d’elaborar un model de relacions, serveis i responsabilitats socials diferents, duradores, més justes, més equitatives. Sé que ven molt més repartir peixet a tort i a dret, però jo encara segueixo creient que el que cal és ensenyar a pescar, és que hi hagi canya i pesca per a tothom.

Acompanyament a l'escolaritat.

Les xifres sobre fracàs escolar a Catalunya i al conjunt de l’Estat són insostenibles: una mica més del 30% dels nois i noies no obtenen el Graduat a l’acabar l’ESO. Precisem: una mica més del 20% de les noies i una mica menys del 40% dels nois. Encara més: el fracàs escolar afecta més als sectors socials de rendes mitjana baixa i baixa. Per situar-nos: un dels objectius de la Unió Europea per a l’any 2010 (d’aquí a 3 anys!) és situar aquesta xifra en un 15%.

Un repte d’aquesta magnitud no pot recaure només sobre les espatlles de les escoles i, especialment, dels instituts. La lluita contra el fracàs escolar o, dit en positiu, la lluita per aconseguir l’èxit escolar de tots els nois i totes les noies, ha de ser un objectiu explícit i prioritari de tota la societat. Afortunadament, així s’ha recollit en el Pacte Nacional per a l’Educació i així s’ha de recollir, encara amb més claredat, en la Llei d’Educació de Catalunya, l’esborrany primer de la qual entrarà al Parlament abans d’acabar el 2007.

Els ajuntaments hem reclamat sovint un paper més rellevant en les polítiques educatives. Crec que, amb el debat de la nova Llei, hem de concretar què podem fer i a què aspirem en aquest objectiu prioritari de l’èxit escolar per a tothom. Ara és l’hora de la veritat, l’hora de voler jugar totes les cartes que els ajuntaments podem jugar: el coneixement de la població que dóna el fet de ser l’administració més propera, el conjunt de polítiques i recursos municipals que es poden posar al servei de la millora de l’educació, el lideratge que cal assumir per tirar endavant polítiques d’equitat i d’igualtat d’oportunitats.

Els aspectes en què caldrà incidir des dels ajuntaments són diversos, però crec que es poden englobar en dos grans àmbits. D’una banda, vetllar per l’equitat en l’accés als centres educatius i per evitar la segregació escolar en els centres sostinguts amb fons públics. D’altra banda, vetllar per l'equitat en els resultats escolars, treballant amb Generalitat i centres per assolir aquest repte de l'Europa social que és el 85% de graduats en ESO, sigui el que sigui l'origen cultural, la circumstància personal o el nivell de renda dels nois i les noies. I per això és imprescindible, n'estic convençut, canviar aquella vella competència municipal de “vigilar el compliment de l’escolaritat obligatòria” per una nova competència que va molt més enllà i considero fonamental: l’acompanyament a l’escolaritat.

L’acompanyament a l’escolaritat ha de constituir un conjunt d’actuacions de col·laboració dels ajuntaments amb els centres docents orientat sobretot a dos grans àmbits. En primer lloc, el suport a les famílies en la seva funció educativa mitjançant una col·laboració estreta i suficient dels tècnics d’educació i dels educadors socials municipals amb els centres docents. En segon lloc, la concertació amb els centres, les AMPA o altres associacions o entitats educatives per a la creació d’àmbits de reforç escolar i lingüístic fora d’horari escolar i/o la concertació amb les entitats esportives, culturals, etc. del municipi perquè hi participin infants i adolescents de tots els orígens culturals presents a cada poble o ciutat, especialment a instàncies municipals.

Tot i que les polítiques municipals d’acompanyament a l’escolaritat no són per elles mateixes suficients, sí que crec que són del tot necessàries per aconseguir l’èxit escolar de tothom i la igualtat d’oportunitats perquè cada infant o adolescent (es digui Puigdellívol, Gutiérrez, Vanescu o al-Kharim) pugui gaudir de qualsevol oportunitat educativa, dins i fora de l’horari escolar, que hi hagi al seu poble o ciutat.

Aquesta ha de ser una fita innegociable de tots els que creiem en el servei públic educatiu com a eina fonamental per a la inclusió i la justícia social. Per això crec que el concepte acompanyament a l’escolaritat i la competència municipal en aquest tema han de formar part explícitament del text de la futura Llei d’Educació de Catalunya. Només cal que hi hagi la majoria social i política necessària per fer-ho possible.