JSJ Educació

"La ciudad educa". Ediciones del Serbal, 2007.

2010-11-12T00:12:00.003+01:00

Penjo un article que vaig fer, a primers de l'any 2007, per al llibre "La ciudad educa", una gran idea (com tantes altres!) de l'Àngel Merino, en què van participar diversos experts o estudiosos de l'àmbit educatiu, des de diversos àmbits. La seva llista indica la qualitat dels treballs:

De Sant Feliu hi van participar cinc persones:
1) El mateix Angel Merino, amb un article titolat Educación, democracia y ciudadanía,
2) L'Anna Novella, reflexionant sobre els consells d'infants: Los consejos infantiles.
3) L'Àngels Prats, sobre les xarxes d'infància: Trabajar en red para la infancia: compartir mirada educativa con las instituciones y las asociaciones.
4) L'Assumpta Lecha, sobre els plans educatius d'entorn: Los planes educativos de entorno: escuela y comunidad.
5) i jo mateix, amb un article titolat: Donde nadie se sienta aparte: municipios inclusivos por una educación inclusiva.

Si t'interessa, aquí et pots descarregar el meu article complet. És, d'altra banda, una guia completa del que crec que cal plantejar en el programa d'educació que explicarem a la ciutadania de Sant Feliu de cara a les eleccions de maig de l'any que ve. I més enllà, per fer, com dic reiteradament, una ciudad donde nadie se sienta aparte.

Us recomano el llibre: parla sobre educació des del punt de vista local, però més enllà, parla de com l'educació és un factor clau per a la construcció de ciutat i, sobretot, de ciutadania.

Sobre bretxes ¿digitals? i les seves conseqüències.

2010-08-16T15:35:00.003+02:00

Reprodueixo un fragment d'un article de Genís Roca que a mi m'ha fet pensar força i que podeu llegir íntegrament aquí.

Hablamos… de educación…

Se produce un choque entre el alumno, nativo digital, y el maestro, que es inmigrante digital. Son dos modos distintos de entender incluso el aprendizaje. Se produce un cambio del principio de autoridad. Nosotros nos hemos educado en un paradigma de autoridad basado en el respeto. Y, casi siempre, ese respeto se argumentaba con la experiencia: “yo tengo veinte años de oficio en la cocina, en la carpintería, en la agricultura; tú eres el aprendiz, así que un respeto”. Ese traspaso de experiencia hace que me tengas un respeto. Pero con una tecnología que cambia bruscamente cada dos años, la experiencia no es un grado y, entonces, el parámetro de respeto cae.

Antes, ir al colegio era una oportunidad de acceder a una fuente de conocimiento. Hoy no. Hoy, la fuente de conocimiento es una pantalla que está en mi casa. Y ya no sólo Internet, sino que la mayoría de las cosas que yo quisiera >saber, aprender, me las va a explicar antes un colega que las fuentes convencionales de conocimiento basadas en la experiencia.

Hasta ahora, el sistema educativo era “yo te lleno la mochila de recursos para que puedas recurrir a ellos cuando te hagan falta en la vida”. Ahora, todo eso cambia muy rápido, con lo cual, no necesito recursos “por si acaso”; necesito recursos “en el momento”. Si se me estropea esta grabadora, llamo a Fulano, que sabe de grabadoras. El valor es ¿a quién recurres ahora?. No me vengas con “he estudiado mecánica de grabadoras”, porque hoy son grabadoras, mañana máquinas de fotos, pasado mañana iluminación, y al siguiente otra cosa distinta…

Actualmente, la escuela está digitalizando los soportes. Vale. Pero, en una sociedad digital, eso me tiene que servir para que el grupo de mi clase no sea de cuarenta individuos, sino de 4.500, porque eso es lo que me va a hacer eficaz. Lo que me hará eficaz no es la pizarra digital, sino una red de contactos de 4.500 individuos. Por ejemplo, una clase de alumnos de Barcelona que esté estudiando el Mediterráneo. Nosotros tenemos una visión de lo que es el Mediterráneo, pero, como lo digital me lo permite, vamos a contrastar nuestro trabajo sobre el Mediterráneo con otro grupo similar de Turquía, con otro del Líbano, con otro de Argelia y con otro de Italia, y vamos a hablar entre todos de cómo vemos el Mediterráneo.

Como digo, en la primera fase, se están digitalizando las herramientas. Pero el cambio gordo viene luego. Y ese tortazo resultante nunca procede de alguien del sector. Quién reventó la industria de la música no fue una discográfica. Flickr o Picassa (portales para compartir fotografías) no los inventaron Fotoprix o Kodak. El tortazo viene de fuera. Por eso me pongo tenso cuando veo que factores como la educación, por ejemplo, están regulados de una manera que no aceptan entradas desde el exterior. Ahora, nosotros podemos hacer un periódico y reiventar la prensa, pero no podemos hacer una escuela y reinventarla. Y como la digitalización va a pedir reinvención, como venga desde dentro, estamos apañados… A Kodak jamás se le podría ocurrir inventar Flickr, en su imaginación no cabe esa posibilidad, no se pueden imaginar una transformación que signifique su desaparición… Después de la digitalización, viene la transformación, y la transformación viene de un agente externo; luego hay que abrir los huecos a los agentes externos.

Hablamos… de dirigentes y brechas digitales…

Los políticos no se enteran de nada… Hace cinco años, hablábamos de la brecha digital, que se traducía en algo así como: “Pobrecitos, los pobres de la Tierra, que no tienen recursos y no van a poder acceder a las nuevas tecnologías. ¡Ay, desgraciadicos! Vamos a hacer un plan –estilo ONG– para que tengan acceso…” Error.

Mira, yo he visto en un locutorio de barrio a una chica de menos de treinta años, guatemalteca o boliviana, mirando a la cámara del ordenador y pegándole la bronca a un crío de ocho o nueve años: “¡Que sea la última vez que me dicen que en clase te han dicho no sé qué! ¡A ver, Luis Francisco, trae la libreta!” Y ves al chaval en pantalla, saliendo de plano y volviendo con la libreta. Te quedas de piedra; allí, haciendo de madre por vídeo conferencia. Se te saltan las lágrimas. Pero la cosa es que los “pobrecitos” se han espabilado solos. Sin embargo, yo conozco a más de uno, más de dos y más de tres directores generales, concejales, ministros, presidentes, directivos de grandes corporaciones que no han hecho una vídeo conferencia en su vida. La brecha digital que nos va a tumbar está arriba. Hay gente que tiene encima de la mesa un ordenador, con ADSL, ancho de banda y no sé cuántos megas de memoria RAM, pero que no hace un uso de la realidad aumentada que supone lo digital. Y son esos los que están diseñando nuestro futuro a medio plazo (a largo plazo ya no lo diseña nadie). Está legislando sobre propiedad intelectual gente que no ha entendido nada de nada; y así salen luego las leyes que salen. Eso es lo que nos va a hacer polvo.

Recuerdo haber visto en El Periódico o La Vanguardia la foto de un presidente en su despacho, demostrando que el tío curra (risas): allí puesto, en mangas de camisa, con el bolígrafo en la mano… ¿con el bolígrafo? (risas)… Claro, y encima de la mesa muchos expedientes y tal… Pero… ¿Y el ordenador? ¿Dónde está el condenado ordenador? ¿Cómo contesta los correos? ¿Es que no recibe correos? (risas). ¿Ese tío es el que diseña el futuro de mi país? ¡Que me lo cambien! Y no se trata de una cuestión personal ni de partidos, ni de colores. La cuestión es que la auténtica brecha digital la tenemos arriba.

Más claro, el agua.

De Prop: revista de política educativa local.

2010-03-24T21:52:00.071+01:00

Què és DE PROP?

De Prop és una revista de l'Àrea d'Educació de la Diputació de Barcelona, habitualment consultada pels responsables polítics i tècnics municipals d'educació. És una revista virtual de referència en el món local, i tinc la satisfacció de ser-ne el director des de la primavera de 2005. El primer número es va publicar al novembre de 2002.

Fins ara ha tret 34 números, tots ells de caràcter monogràfic i previs a les trobades trimestrals de tècnics i /o regidors d'educació, que organitza l'Àrea d'Educació i són una font molt important de formació i d'intercanvi d'experiències entre els ajuntaments. A l'hemeroteca de la revista es poden consultar totes les temàtiques abordades.

El proper, es dedica al paper dels ajuntaments en la transició escola - treball, un moment clau en la vida dels adolescents quan acaben l'ESO, sobretot si no han assolit el graduat escolar. Els darrers quatre números s'han dedicat, respectivament, a temes tan rellevants per al món local com:

33: Cooperació entre petits municipis.
32: La Llei d'Educació i els ajuntaments.
31: L'escolarització equilibrada (equitat en l'accés a una plaça escolar en centres sostinguts amb fons públics)
30: L'ús social dels centres educatius més enllà de l'horari escolar i en períodes de vacances.

Us convido a conèixer De Prop, però, molt més enllà, a conèixer i a valorar la importantíssima tasca dels ajuntaments en la millora de l'educació al nostre país. Una tasca que, malauradament, la nova Llei d'Educació no ha sabut o no ha volgut incorporar.

Inici de curs, amb la nova Llei d'Educació. Per què diem que és una ocasió perduda?

2009-09-14T18:29:00.000+02:00

Comença el curs 2009-2010, el primer amb una Llei d'Educació pròpia, aprovada al Parlament el proppassat juliol. Una llei que neix amb l'acord total de PSC, CiU i ERC, i amb el nostre suport parcial. Suport en temes com el lingüístic, el valor educatiu del lleure, l'autonomia de centres o la descentralització, però no en el tema que considerem central: una sola xarxa educativa (encara que amb centres públics i concertats) amb els mateixos objectius, drets i obligacions, tal com, segons el nostre parer, establia el Pacte Nacional per a l'Educació.

ICV-EUiA vam difondre abans de l'estiu, en aquest document, les raons del nostre no als articles que fan referència a l'estructura del Servei d'Educació de Catalunya que es defineix al títol IV de la Llei.

En recullo els arguments més significatius:

1) La LEC no defineix clarament un model en què tots els centres sostinguts amb fons públics tinguin els mateixos drets i les mateixes obligacions.

2) La LEC obre les portes a millores de finançament dels centres concertats, sense les contraprestacions que es definien explícitament al Pacte Nacional per a l'Educació.

3) La LEC no tanca les portes a la selecció d'alumnat per part dels centres sostinguts amb fons públics, no tanca les portes a possibles "escoles de primera" i "escoles de segona".

4) La LEC no estableix com a obligació de la Generalitat la creació d'escoles públiques allà on hi hagi demanda de noves places escolars.

5) La LEC no reconeix als ajuntaments les competències per intervenir de manera més eficaç en l'equitat educativa i l'èxit escolar per a tothom.

6) La LEC no assegura el finançament públic suficient per situar-nos en la mitjana de la despesa educativa de la Unió Europea.

Comença el curs també amb l'anunci de l'anomenada "Escola 2.0". N'hi ha prou en començar a canviar llibres per portàtils... o cal preparar abans el professorat per a una nova gestió de l'aula i dels centres? Proposo aquí uns quants elements per reflexionar en aquesta línia...

28/02/09: Jornada d'ICV-EUiA sobre la LEC.

2009-02-23T18:24:00.002+01:00

A meitat del mes passat, vaig tenir l'oportunitat d'assistir als treballs de la ponència parlamentària entorn del projecte de Llei d'Educació de Catalunya. Va ser a les compareixences, és a dir, en les intervencions que diferents entitats o persones vinculades a l'educació van sol·licitar al seu dia per fer sentir la seva opinió sobre el text del projecte de llei.

Era la primera vegada que hi assistia, i hi vaig anar com a assessor d'Iniciativa-Esquerra Unida per ajudar després a la Dolors Camats i altres companys del Grup parlamentari a recollir, ordenar i valorar les diferents aportacions de les compareixences. Una tasca interessant, necessària, que m'ha permès conèixer de prop la dinàmica parlamentària, molt més "sofisticada" i palatina en les formes que la dinàmica municipal, però d'una rellevància evident: en el debat de la llei, es defineix el futur del país que volem.

Un cop acabat el procés de compareixences, ara ja estem en el procés d'elaborar les nostres esmenes i de preparar-les per debatre-les primer en el sí del govern de coalició (amb PSC i ERC) i després per presentar-les formalment al Parlament. El calendari apreta i tot apunta que el debat en ponència es farà abans de Setmana Santa i que la votació final al plenari del Parlament es farà al juliol, per tal que al setembre la LEC ja sigui plenament operativa.

Alhora, estem fent un treball molt intens en el sí de l'Àmbit d'Educació d'Iniciativa, com també ho fan els nostres companys i companyes d'EUiA. Es tracta d'elaborar el nostre propi discurs i de saber-lo explicar bé, tenint en compte que ens vam desmarcar dels nostres socis de govern al darrer juliol i no vam donar suport al text que finalment va arribar al Parlament.

A ICV hem tingut llargs debats per construir discurs i per saber-lo comunicar. Ara, a punt d'acabar febrer, es tracta de tornar-ne a parlar amb el conjunt de la comunitat educativa. Amb aquesta finalitat, hem convocat per dissabte que ve un acte per presentar el que considerem les vint esmenes clau que, si s'acceptessin, permetrien el nostre suport a la llei.

Us podeu descarregar aquí el text complet, però us fareu ben aviat una idea del que pretenem, mirant tan sols el text de convocatòria de la jornada:

Què diem des d'ICV sobre el projecte de la LEC?

2008-11-28T22:34:00.002+01:00

Més que fer-ne un comentari (ja hi haurà temps...), adjunto:

1) el text complet d'un document de posicionament que hem aprovat al consell nacional del partit,

2) un tríptic informatiu, que repartirem a la concentració que el MUCE ha convocat davant del Parlament de Catalunya aquest cap de setmana.

Començo a témer que tot plegat s'anirà movent cap a un escenari que tindrà altres prioritats que la construcció d'un sistema educatiu que garanteixi equitat i qualitat per a tothom...

Començo a témer que els acords i els arranjaments entre partits i interessos creats a curt termini pesaran més que la visió global, estratègica i socialment inclusiva que necessita el nostre país en matèria educativa...

Com es deu dir en català allò que "para este viaje no hacían falta estas alforjas"?

Sí al dret d’elecció de les famílies, no a la possibilitat de selecció dels centres.

2008-11-16T19:44:00.001+01:00

Una de les esperances que tinc en la nova Llei d’Educació de Catalunya és que acabi fent possible que la realitat s’imposi i que superem definitivament els enrocaments (els confessables i els inconfessables) que molta gent té en relació al nostre sistema educatiu.

Això exigirà una clarificació de conceptes i punts de vista que ara potser aixecaran polseguera, però que a la llarga ens donarà claredat i estabilitat en tot el que fa referència a l’educació.

Que la realitat és la que és ens obliga a assumir que, a diferència d’altres països, tenim una presència evident i irreversible de centres privats que tenen concert amb l’administració pública.
És igual si ens agrada o no, és igual que en tinguem una percepció positiva o negativa, que en fem una valoració equilibrada o esbiaixada: és així, i així serà. Si Espanya hagués estat un país amb 130 o 150 anys de tradició democràtica i de prioritat en l’educació, avui seríem possiblement com França o els països del centre i el nord d’Europa. Però som fills de la nostra història, l’únic període històric en què l’educació va ser una prioritat d’Estat va ser durant la República i la nostra democràcia té cent anys menys que la dels nostres veïns. Així que l’Església primer i altres sectors després van cobrir els buits que la monarquia fins 1930 i la dictadura des de 1940 van deixar. I ara tenim molts llocs on, com Sant Feliu, hi ha una presència gairebé equivalent de centres públics i de centres privats concertats. Personalment, constato que és així i opino que, amb la història i la correlació de forces que tenim, ha de continuar sent així. Estic convençut que la lluita per la qualitat de l’ensenyament no passa per qüestionar l’existència d’una xarxa de centres educatius amb una doble titularitat (pública o privada amb concert amb l’Administració educativa), sinó per aconseguir que uns i altres facin possible una mateixa tasca amb uns mateixos objectius, unes mateixes obligacions, unes mateixes normes d’actuació i un mateix control públic.

Acceptada amb més o menys entusiasme aquesta realitat, ara cal que algun sector de l’escola concertada assumeixi -també amb més o menys entusiasme- que hi ha coses que ja no pot qüestionar. Ras i curt: els concerts amb l’Administració no són un dret permanent que els és inherent pel sol fet d’existir, sinó que és la forma d’assumir els drets i deures que l’Administració, que és qui paga i qui representa la voluntat de la ciutadania, marca en la legislació educativa. I si no es volen assumir les obligacions que aquesta marca, doncs que entenguin que no hi ha cap dret a obtenir finançament públic.

Posem un exemple concret. Si tenim un alumnat amb una composició social d’una diversitat i complexitat creixent, és imprescindible que un govern que es planteja polítiques d’integració i cohesió social vulgui que aquestes comencin a l’escola. En aquest sentit, crec que és imprescindible que la LEC afirmi, sense deixar lloc a cap mena de dubtes que, qualsevol centre finançat amb diners públics ha d’assumir l’obligació de l’escolarització equilibrada. És a dir, que reflecteixi d’una manera equiparable als altres centres del seu entorn la composició social diversa i complexa de l’alumnat.

Això planteja de manera ineludible una presa clara de posició en relació a com els pares i mares sol·liciten escola, i a qui i com ha de respondre a les seves sol·licituds.

El meu parer és que ningú no limita (i ningú no ha de fer en el futur!) el dret d’elecció de les famílies al centre on volen escolaritzar els seus fills i filles. En els actuals impresos que les famílies omplen en el període de preinscripció, ningú amb dos dits de front pot afirmar que es coacciona d’alguna manera als pares i mares: poden triar, sense cap trava, fins a deu centres per ordre de preferència. I poden deixar, si volen, la seva petició en el centre on voldrien que el seu fill o filla entrés en primera instància. Qualsevol afirmació en el sentit que el text del projecte de llei de la LEC limita aquest dret d’elecció de les famílies, és pura demagògia, barata, vomitiva.

Sovint passa, però, que les peticions de les famílies no s’ajusten a les ofertes de vacants dels centres: n’hi ha més en algunes escoles i instituts, i n’hi ha menys en altres. A qui li correspon assignar places en aquestes circumstàncies? Aquest és, per a mi, l’autèntic quid de la qüestió.

Posem un exemple que retrati, malgrat el risc de simplificació, el que la LEC ha de possibilitar, ha d’obligar. Suposem un municipi amb dues escoles (una pública i una concertada) que a l’inici de curs ofereix cadascuna 25 places vacants a P3. Suposem que en aquest mateix municipi hi ha un 50% de població amb renda mitjana alta o alta, i un 50% de població amb renda mitjana baixa o baixa, amb independència, en un o altre cas, de la cultura familiar d’origen.

Quin és l’objectiu que ha de fixar la LEC? En la meva opinió, que hi hagi a cada aula de P3 una composició social el més similar possible a la composició social del municipi. I què passa amb el dret d’elecció de centre? Suposem que totes les peticions de les famílies es concentren majoritàriament en un centre. Li correspon a aquest centre decidir quin infant entra i quin no? Amb quins criteris? Amb quines finalitats (confessables i inconfessables)?

La manera de garantir el dret d’elecció de totes les famílies és, en la meva opinió, que un organisme regulat per l’Administració, amb criteris públics, objectius i coneguts, assigni amb igualtat de condicions per a tothom, les places que corresponen als dos centres que, en aquest exemple, l’Administració finança. Seria inconcebible que el centre concertat, per exemple, reivindiqués la capacitat de seleccionar el seu alumnat, o l’exercís implícitament amb alguna via propera al frau de llei.

Això implica que, perquè la futura LEC garanteixi tant l’escolarització equilibrada de tots els centres finançats amb diners públics com el dret d’elecció de totes les famílies, cal que estableixi explícitament que tots els centres podran recollir les preinscripcions de les famílies, però que forçosament les hauran de tramitar a un organisme col·lectiu regulat per l’Administració. Aquest organisme (ja siguin les comissions d’escolarització o les oficines municipals d’escolarització) és qui tindrà la responsabilitat exclusiva d’assignar, quan les peticions superin les places disponibles, l’escola o institut al qual inscriure definitivament un infant.

Crec que això, ni més ni menys, és el que es recollia al Pacte Nacional per a l’Educació i el que crec que cal exigir que el redactat final de la Llei d’Educació de Catalunya reculli explícitament.

Perquè estic segur que això és el que la realitat imposa: un sistema educatiu que fixa unes obligacions i uns reptes que són "qüestió d'Estat" i impliquen per igual a tots els centres i que es materialitza en una part gestionada directament per la Generalitat i una altra part que neix de la iniciativa social que assumeix aquests reptes i obligacions. I això també és el que la justícia imposa: que les dues parts tinguin les mateixes normes de joc i que si n’ha de prevaler una, ha de ser la que gestiona directament, com a responsabilitat primera d'un govern democràtic, la Generalitat de Catalunya.

LEC: l'avantprojecte, per bon camí..

2008-06-12T23:38:00.001+02:00

Estic convençut que, juntament amb molts altres sectors de la comunitat educativa, a l'àmbit d'educació d'Iniciativa estem fent una bona feina. Esgarrapant temps al temps, les companyes i companys que ens trobem força vespres al carrer Ciutat estem posant un seguit de criteris que, sovint amb alguna dificultat, estan trobant encaix als documents cada cop més elaborats de la Llei d'Educació de Catalunya.

La nostra portaveu en educació al Parlament de Catalunya, la companya Dolors Camats, va presentar al Consell Nacional d'ICV del passat 25 de maig un informe en què es recullen les principals aportacions que hem fet al text de la Llei. Us podeu descarregar l'informe que va presentar la Dolors aquí.

Crec que l'element més fonamental és que, tot i que la necessitat de consensuar la Llei amb Convergència i amb Unió està presionant de forma notable el seu procés d'elaboració, s'està mantenint fins ara (toquem fusta!) el concepte de Servei Públic Educatiu que recull el Pacte Nacional per a l'Educació. Hem sentit alguna veu dissonant de CiU dient que la LEC està feta pensant en ICV (que més voldríem!), quan en el que estem insistint una i altra vegada és en mantenir les línies bàsiques i el consens del Pacte: i el fet que, amb diners públics es financi un sistema de titularitat mixta (pública i els privats que lliurement vulguin concertar amb la Generalitat) però amb els mateixos drets i deures, amb les mateixes obligacions i garanties per part del nostre Govern, és l'element central del Pacte que tots vam assumir.

En l'informe de la Dolors apareixen altres components fonamentals del nostre discurs: el valor educatiu del temps de lleure, el paper important que han de jugar els municipis en l'educació, el valor creixent del laicisme en una societat cada cop més diversa,... I han caigut del document de bases els elements principals que nosaltres rebutjàvem i que van provocar la vaga massiva del passat febrer, en especial la porta que s'obria a què, amb diners públics i en solars públics es construïssin escoles públiques perquè després les gestionés el sector privat.

De mica en mica, doncs, anem avançant el bon camí d'una Llei respectuosa amb el Pacte i mereixedora del seu mateix consens. Abans d'entrar al Parlament, només queda que el Govern aprovi el projecte de llei de la LEC. Serà, segurament, o poc abans o poc després de l'estiu,

Ja se sap que en els moments finals, les pressions de totes les parts seran més fortes. La necessitat de consens que abans comentava farà inevitable que tots cedim alguna cosa en aquest procés. La clau estarà en que cap cessió afecti al nucli fonamental de la Llei: aquell que garanteix que, com a govern seriós d'un país seriós, no tindrem una doble xarxa educativa que sutilment segrega la població escolar en funció del seu nivell de renda.

Què cal canviar en el document de bases de la LEC?

2008-02-02T19:54:00.000+01:00

Aquests dies, hi ha un malestar evident a moltes escoles i instituts. El conseller Maragall va presentar el document de bases de la nostra primera Llei d'Educació de Catalunya a les portes de final de trimestre i inici de vacances i amb presses per dur a terme un debat que necessita calma i temps. Això dificulta un diàleg imprescindible i esvera més gent de la que caldria esperar. Una mostra clara d'això és que la vaga del proper 14 de febrer sembla que tindrà un ressò important.

Amb tot això, i des de dins del Govern, des d'Iniciativa hem fet una lectura a fons del text presentat per la Conselleria amb l'ànim i la voluntat d'anar avançant en l'elaboració de la LEC mantenint el preuat consens a què vam arribar amb el Pacte Nacional per a l'Educació.

El resultat és el document que us podeu descarregar aquí. Està fet, com veureu, des de la plena convicció de la necessitat de la Llei, amb clara consciència de la necessitat de consens, però també amb una identificació precisa dels elements que, al nostre parer, cal que es canviïn en el document de bases per garantir la seva continuïtat respecte als importants acords del Pacte.

Com deia la meva àvia, que hi hagi seny!

La immigració no és "el" problema.

2007-12-26T21:22:00.000+01:00

Final d'any mogut, aquest desembre: publicació dels informes de la Fundació Bofill i de PISA, presentació del Document de Bases de la Llei d'Educació de Catalunya,... Hi ha hagut remor de fons i un cert malestar sobre com anem pel que fa a l'educació. Bé, serà flor d'un dia: malauradament, qualsevol banalitat ocuparà més portades i més hores de mala televisió que un tema tan important per al nostre futur.

El conseller va presentar la futura llei com a "llei de país". Totalment d'acord. Això comporta negociacions a moltes bandes i temps suficient perquè la nova llei duri anys i panys, i incorpori els punts de vista de tots els partits polítics, del professorat, dels titulars de centres, de la comunitat educativa, en definitiva. És a dir, pel cap baix, el consens que va tenir el Pacte Nacional per a l'Educació. Només l'USTEC en va quedar fora, però ja hi ha gent en aquest sindicat que comença a veure que no es pot anar sempre sol i contra tot, per més bons resultats sindicals a curt termini que pugui tenir entre un sector del professorat.

El nostre sistema educatiu té reptes d'una gran envergadura, que no passen només per fer algunes classes en anglès, posar alguns ordinadors més a les escoles o fer unes quantes activitats extraescolars més. N'he parlat en un altre escrit, referent concretament a Sant Feliu. És evident que hi ha molts altres temes a abordar, que cal fer-ho amb les aportacions de tothom, però amb un calendari i un mètode de treball que ha de dirigir la Conselleria d'Educació i que s'ha de basar (sense colar res per la porta falsa) en el Pacte Nacional per a l'Educació.

El document de bases vol abordar -i fa bé- les causes de la situació en què ens trobem. Peca una mica del fals pessimisme que sembla que hàgim de sentir i ignora l'enorme salt que ha fet el nostre país en democràcia: abans de la LOGSE, poc més de la meitat dels nois i noies de 15 anys estaven escolaritzats, avui ho està el 100%. Encara tenim resultats discrets perquè partíem d'una pèssima posició: no se'ns hauria d'escapar que, al 1900, la mitjana d'analfabetisme a Europa no arribava al 10% i a Espanya era gairebé del 70%!

Tornant a les causes del punt en què ens trobem, el document n'identifica raons de tipus educatiu, social i econòmic. D'entrada, és una forma raonable d'abordar una bona anàlisi. Ara bé, el que em sembla clarament discutible és l'enfocament que es dóna en el document a les raons de tipus social que expliquen el nivell discret que presentem en relació als països del nostre context, i que el text de la Generalitat situa sobretot en la immigració i la seva desigual distribució als centres escolars. Personalment, discrepo de forma absoluta d'aquest enfocament: la immigració no és EL problema.

Per més evident que sigui (hi ha gent que la p con la a se li ha de repetir més sovint que a altra), la immigració té connotacions de classe: o és el mateix un immigrant àrab directiu d'una multinacional que un altre immigrant àrab treballant en precari a la construcció?

Per a mi, les raons socials de fons que expliquen el punt en què ens trobem es reflecteixen amb tota claredat en el gràfic següent de l'Informe PISA, en què es relaciona el resultat observat en les proves amb el nivell econòmic i cultural de les famílies:

Hi ha una relació directa entre el nivell social i cultural de les famílies i els resultats acadèmics dels nois i les noies. Les desigualtats socials existents i el fet que l'escola només les pugui compensar parcialment són, al meu entendre, les raons socials de fons del nostre estat en educació. La immigració, al meu parer, no fa sinó aprofundir en aquesta situació, però no la crea.

La llei hauria d'incorporar aquesta constatació, com també l'evidència que el salt enorme a què abans feia referència en educació ha anat acompanyat, a més de més inversió en educació, d'un salt simultani i equivalent en polítiques socials. Això és difícilment compatible amb polítiques que tendeixen a retallar el sector públic o amb curses sense sentit per disminuir o suprimir més i més impostos, però se'ns farà difícil millorar en educació si no hi ha polítiques socials duradores i eficients que garanteixin suport a les famílies i igualtat d'oportunitats educatives per a tothom.

Seria bo que la llei recollís, a més, el paper fonamental que els ajuntaments haurien de fer en aquesta imprescindible coordinació de les polítiques educatives i socials. Aquest tema també serà, sens dubte, un dels eixos fonamentals d'una llei imprescindible, però que hauria d'afinar una mica més en el retrat dels problemes i en el necessari consens social per abordar-los.

Què podem dir avui de l'escolarització dels fills d'immigrants a les escoles catalanes?

2007-10-20T20:05:00.000+02:00

Fa només vuit o deu anys, organitzar un acte com aquest a Sant Feliu ens hauria portat a pensar en realitats llunyanes. Encara recordo que, al 1995, quan feia Física i Química a l'Esteve Terrades de Cornellà, només tenia una noia marroquina d'entre prop de 230 alumnes. Nou anys més tard, al 2004, al Ferrer i Gùàrdia de Sant Joan, entre sudamericans i marroquins tenia prop de 30 alumnes d'un total de gairebé 125. Encara no hi tenia cap alumne de l'est europeu: aquest any ja són els que estan arribant més a les escoles de Sant Feliu.

L'adequada escolarització d'aquests infants i adolescents catalans d'origens familiars i culturals llunyans i diversos serà, sens dubte, un dels dos requisits fonamentals perquè visquin plenament entre nosaltres sense sentir-se'n aliens, forasters. L'altre requisit, més fonamental encara com vam poder veure a la tardor del 2005 a França, és que els futurs milers de catalans que es diguin Mohammed o al-Kharim no es trobin relegats a les feines que ningú no vol simplement pel seu nom o el color de la seva pell.

Un tema tan important no podia ser invisible per a una força com Iniciativa, la raó de ser de la qual és la justícia social, l'equitat en drets i en deures, la igualtat d'oportunitats per a tothom. Per això estic content que el primer acte públic de reflexió i anàlisi dels temps en què vivim giri entorn de l'escolarització dels fills i filles d'immigrants a les societats de destinació. Una tria oportuna de la Fundació Nous Horitzons, que torna a prometre'ns un cicle de xerrades interessantíssim per als qui no creiem que el món s'acaba en estèrils picabaralles de banderes en aquest racó de món que s'estén molt més enllà del nostre melic.

Tinc ganes de saber què diu el professor Jordi Pàmies sobre el tema. Pel que en sé, participa en una recerca internacional sobre el tema de la conferència, centrant-se actualment en el seguiment de l'escolarització dels fills i filles de mexicans a Califòrnia i dels fills i filles de magribins a Catalunya. Aportarà, sens dubte, enfocaments i conclusions en relació als infants i adolescents d'altres col·lectius, i el col·loqui que seguirà a la seva exposició serà oportunitat, sens dubte, per debatre sobre les llums i les ombres d'un procés que, per força, per mera supervivència com a nació, hem de considerar prioritari i hem de fer bé. I ho hem de fer, a més, entre tots els que formem part d'un servei públic tan bàsic com l'educació: no pot ser, no és just, que alguns centres sostinguts amb fons públics encara no estiguin assumint la seva responsabilitat en aquesta tasca tan important per a la cohesió social.

No sé si hi ha gaires precedents d'aquest tipus de recerques. Sé que fa dos o tres anys, hi va haver unes recerques a la Universitat de Vic amb un grup significatiu d'infants de família magribina que ja havien fet tota l'escolarització a Catalunya. Sé que va concloure que, com més d'un ja observem a les aules, més que la llengua familiar, el que condiciona el resultat escolar d'un infant o adolescent és la qualitat de l'entorn cultural en què viu, el qual es relaciona directament amb la seva posició social i el nivell de renda. Infants de famílies cultes i/o de rendes mitjanes o altes, siguin de la cultura que siguin, "tiren" sempre millor que infants de famílies de baix nivell cultural o de renda, per més que es diguin Puigdellívol.

I és que, per més que alguns s'entestin en fer com si no hi haguessin desigualtats ni conflictes socials, aquesta sembla ser, en gran part, la dura realitat a la qual hauríem de saber mirar sense complexos i combatre amb determinació per tenir escoles i instituts on cap infant i adolescent se senti exclòs, invisible, aliè. Es digui Puigdellívol, Gutiérrez, Amaya, Vanescu o al-Kharim.

No cal dir que us convido a assistir, sens cap mena de dubte, a la xerrada d'aquest dimecres, 24 d'octubre, a l'Ateneu de Sant Feliu. Fins dimecres!

2.500€ per infant? 3.500? Escoles bressol suficients i accessibles per a tothom!

2007-09-26T17:51:00.000+02:00

Quan l’estratègia és arribar al poder a qualsevol preu (avui PP) o mantenir-s’hi sigui com sigui (avui PSOE), el debat sobre les polítiques sembla sobrer, la reflexió sobre el model social sembla innecessari. Tanmateix, jo el crec més necessari que mai, si no volem caure en el “¡y tú más!” si es tracta de trepitjar l’adversari o el “¡yo lo mismo y un duro más!” si es tractar d’enlluernar el personal prometent l’oro i el moro.

Aquests dies estem veient com surten xecs i xequets a dojo. Que el Zapatero promet 2.500 euros per infant? Doncs Esquerra n’hi afegeix 1.000 més en els casos més extrems. ¿Quién da más?

I a tot això, què hem dit des d’Iniciativa i Izquierda Unida? El que hem dit sempre: els xecs a les famílies són una política aparentment progressista que utilitza la dreta (i no només la dreta...) per enlluernar els votants (normalment en portes d’eleccions) fent-los creure que els governs s’interessen sincerament per ells, en comptes de solucionar de debò els problemes dels ciutadans en el seu dia a dia.

Els nostres diputats al Congrés, Joan Herrera i Carme Garcia, han fet una proposta totalment diferent que, possiblement, no sortirà en cap primera pàgina de cap diari. En comptes d’una ajuda puntual de l’import que sigui i igual per a tothom amb independència de la seva renda, el que cal crear és una xarxa suficient d’escoles bressol públiques a tota Espanya, amb un finançament suficient i sostingut de l’Estat i una política de preus, especialment en serveis complementaris, que hi garanteixi l’accés de les famílies amb rendes més baixes.

Les famílies agrairan òbviament el caramel dels 2.500€? 3.500€? que rebran amb el naixement. Fins i tot potser ho agrairan amb moltes i moltes paperetes de vot... Però... no seria una solució més real a les seves necessitats de conciliar feina i família que hi haguessin serveis educatius públics suficients i accessibles per a tothom? No és una proposta socialment més necessària i políticament més progressista, més justa?

És possible que tornin a dir que Iniciativa i Izquierda Unida són uns romàntics, uns somia-truites, que només compten els vots, que hauríem d’entrar en aquest circ prometent... posem 5.000€? Això val un titular en primera plana? Va, home, va... Per mirar per damunt de l’espatlla als homes i dones que trobem cada dia al carrer, per tractar-los com a simples votants o clients i no com a iguals, com a ciutadans, ja hi ha altres partits. Jo, per això vaig marxar del PSC, per això sóc a Iniciativa.

Un altre exemple ben il·lustratiu. La senyora Chacón traient-se del barret un altre xec per habitatge o en Cesc Baltasar, elaborant i negociant un pla d’habitatge que obligarà a importants reserves de sòl públics a promotors privats, que establirà compromisos de construcció d’habitatge públic com mai no s’han vist a tot l’Estat.

Perquè d’això es tracta: de comprar vots o d’elaborar un model de relacions, serveis i responsabilitats socials diferents, duradores, més justes, més equitatives. Sé que ven molt més repartir peixet a tort i a dret, però jo encara segueixo creient que el que cal és ensenyar a pescar, és que hi hagi canya i pesca per a tothom.

Acompanyament a l'escolaritat.

2007-09-17T23:10:00.000+02:00

Les xifres sobre fracàs escolar a Catalunya i al conjunt de l’Estat són insostenibles: una mica més del 30% dels nois i noies no obtenen el Graduat a l’acabar l’ESO. Precisem: una mica més del 20% de les noies i una mica menys del 40% dels nois. Encara més: el fracàs escolar afecta més als sectors socials de rendes mitjana baixa i baixa. Per situar-nos: un dels objectius de la Unió Europea per a l’any 2010 (d’aquí a 3 anys!) és situar aquesta xifra en un 15%.

Un repte d’aquesta magnitud no pot recaure només sobre les espatlles de les escoles i, especialment, dels instituts. La lluita contra el fracàs escolar o, dit en positiu, la lluita per aconseguir l’èxit escolar de tots els nois i totes les noies, ha de ser un objectiu explícit i prioritari de tota la societat. Afortunadament, així s’ha recollit en el Pacte Nacional per a l’Educació i així s’ha de recollir, encara amb més claredat, en la Llei d’Educació de Catalunya, l’esborrany primer de la qual entrarà al Parlament abans d’acabar el 2007.

Els ajuntaments hem reclamat sovint un paper més rellevant en les polítiques educatives. Crec que, amb el debat de la nova Llei, hem de concretar què podem fer i a què aspirem en aquest objectiu prioritari de l’èxit escolar per a tothom. Ara és l’hora de la veritat, l’hora de voler jugar totes les cartes que els ajuntaments podem jugar: el coneixement de la població que dóna el fet de ser l’administració més propera, el conjunt de polítiques i recursos municipals que es poden posar al servei de la millora de l’educació, el lideratge que cal assumir per tirar endavant polítiques d’equitat i d’igualtat d’oportunitats.

Els aspectes en què caldrà incidir des dels ajuntaments són diversos, però crec que es poden englobar en dos grans àmbits. D’una banda, vetllar per l’equitat en l’accés als centres educatius i per evitar la segregació escolar en els centres sostinguts amb fons públics. D’altra banda, vetllar per l'equitat en els resultats escolars, treballant amb Generalitat i centres per assolir aquest repte de l'Europa social que és el 85% de graduats en ESO, sigui el que sigui l'origen cultural, la circumstància personal o el nivell de renda dels nois i les noies. I per això és imprescindible, n'estic convençut, canviar aquella vella competència municipal de “vigilar el compliment de l’escolaritat obligatòria” per una nova competència que va molt més enllà i considero fonamental: l’acompanyament a l’escolaritat.

L’acompanyament a l’escolaritat ha de constituir un conjunt d’actuacions de col·laboració dels ajuntaments amb els centres docents orientat sobretot a dos grans àmbits. En primer lloc, el suport a les famílies en la seva funció educativa mitjançant una col·laboració estreta i suficient dels tècnics d’educació i dels educadors socials municipals amb els centres docents. En segon lloc, la concertació amb els centres, les AMPA o altres associacions o entitats educatives per a la creació d’àmbits de reforç escolar i lingüístic fora d’horari escolar i/o la concertació amb les entitats esportives, culturals, etc. del municipi perquè hi participin infants i adolescents de tots els orígens culturals presents a cada poble o ciutat, especialment a instàncies municipals.

Tot i que les polítiques municipals d’acompanyament a l’escolaritat no són per elles mateixes suficients, sí que crec que són del tot necessàries per aconseguir l’èxit escolar de tothom i la igualtat d’oportunitats perquè cada infant o adolescent (es digui Puigdellívol, Gutiérrez, Vanescu o al-Kharim) pugui gaudir de qualsevol oportunitat educativa, dins i fora de l’horari escolar, que hi hagi al seu poble o ciutat.

Aquesta ha de ser una fita innegociable de tots els que creiem en el servei públic educatiu com a eina fonamental per a la inclusió i la justícia social. Per això crec que el concepte acompanyament a l’escolaritat i la competència municipal en aquest tema han de formar part explícitament del text de la futura Llei d’Educació de Catalunya. Només cal que hi hagi la majoria social i política necessària per fer-ho possible.

Què podem fer des dels ajuntaments per afavorir una educació inclusiva i l'èxit escolar per a tothom?

2007-07-26T16:28:00.000+02:00

Treballar a l'Àrea d'Educació de la Diputació de Barcelona ha estat una experiència francament interessant. Aquests darrers tres anys, amb l'Àngel Merino marcant el rumb d'un gran i bon equip de tècnics en educació i personal administratiu de suport, han estat anys en què he pogut participar en una interessantíssima reflexió sobre el paper dels ajuntaments en l'educació. He d'agrair a l'Àngel que em proposés incorporar-me al seu equip, ara que aviat tornaré a l'Institut.

Han estat anys en què hi ha hagut una doble i feliç coincidència. L'impuls a les polítiques educatives locals que va comportar el canvi de PSC a ICV en l'Àrea d'Educació de la Diputació a l'estiu del 2003, va coincidir poc temps després amb la formació del primer Govern Maragall, a la tardor del 2004. Això va permetre anar construint un nou discurs municipalista en educació, al mateix temps que la Generalitat s'obria explícitament i efectivament a rebre i implicar-se en una nova manera d'entendre el paper dels ajuntaments en la política educativa catalana. I jo vaig tenir la sort de ser ben bé al mig d'aquest procés. Impagable.

Quan jo era regidor d'Educació a Sant Feliu (1991-1999), vaig tenir una excel·lent relació personal amb els delegats territorials (primer, l'Emili Pons i després la Carme Arnau als quals agrairé sempre la seva sincera actitud de col·laboració!), però gairebé tot el que acordàvem topava frontalment quan anàvem a Diagonal primer o Via Augusta després. Una mínima inversió en RAM o un petit acord en escoles bressol era una autèntica odissea. Gairebé molestava que ens dediquéssim a alguna cosa més que pagar els conserges i pintar les escoles de primària...

En canvi, el primer Govern Maragall va establir ràpidament un canvi total d'escenari i d'actituds. Acords per a la inversió en edificis escolars, creació de noves escoles sense regatejar-les fins a l'infinit, noves dotacions de mestres, creació de serveis com les oficines municipals d'escolarització o de programes com els plans d'entorn, fins arribar al que jo considero imprescindible i positivíssim Pacte Nacional per a l'Educació. I, a la Diputació, un recorregut simultani que fixava en tres grans àmbits el nou paper que els ajuntaments sabem, podem i volem jugar en política educativa:

- la coresponsabilitat del govern local amb les administracions i amb la mateixa ciutadania per impulsar un compromís prioritari dels municipis amb l'educació dels seus habitants,

- l'educació com a dret de tothom, una educació inclusiva, que doni més oportunitats i recursos a qui surt en posició més desafavorida en el seu context social o en la seva circumstància personal, que busqui explícitament la cohesió social en escoles i instituts,

- l'educació com a dret que no prescriu, una educació permanent, que no tanqui les portes a cap persona de cap edat per ampliar la seva formació, per reciclar-se o millorar la seva ocupabilitat o per tenir un millor coneixement de la societat en què viu o del context cultural en què es troba.

Aquests àmbits s'han recollit en el Pacte Nacional per a l'Educació i s'hauran de recollir en el marc de la immediata Llei d'Educació de Catalunya, el primer esborrany de la qual arribarà al Parlament la propera tardor. Serà la primera llei educativa catalana, que -creuem els dits!- anirà significativament més enllà de traduir al català la legislació educativa que surt del Congrés dels Diputats. Una nova llei que haurà de recollir i concretar les moltes veus que, des dels centres docents i dels dels ajuntaments, reclamen un paper més actiu i més decisiu dels governs locals en l'educació, coneixedors com són de les realitats socials en què es desenvolupa la feina docent i dels múltiples recursos que, des dels ajuntaments, es poden mobilitzar per afavorir una escola capaç d'acollir a tot l'alumnat i de fer més possible l'èxit escolar per a tothom. Una tasca en què, com a docent i com a regidor, hi vull continuar deixant la meva empremta.

Un model didàctic per als temps, els nois i les noies que tenim (i no per als que algú encara enyora)

2007-07-12T13:58:00.000+02:00

Aquest setembre torno a l'Institut. Serà el meu segon retorn a la Secundària, després de dos parèntesis (de 8 i de 3 anys, respectivament) en la vida política. Quan vaig anar al Ferrer i Guàrdia ara farà quatre anys, vaig trobar un món ben diferent al que havia deixat vuit anys enrere a Cornellà, a l'Esteve Terrades. I no em refereixo només al fet que a Cornellà fes FP i a Sant Joan ja hagués entrat en vigor la Logse i fes ESO i el nou Batxillerat, sinó a què el tipus d'alumnat que hi havia ja no era el mateix que vuit anys enrera, i que aquest alumnat navegava fàcilment per un món tecnològic que vuit anys abans ni tan sols s'intuïa. Vaig trobar-me de morros amb una realitat per a la qual m'havia de formar millor, per a la qual havia de tenir nous elements per entendre i per intervenir-hi.

Així que, després de les darreres eleccions municipals, vaig decidir posar fil a l'agulla. I n'estic més que content. La setmana passada vaig fer a la 42a Escola d'Estiu de Rosa Sensat el millor curs de formació dels que mai he fet. De fet, a la valoració final vaig posar un 10 en tots els aspectes didàctics i algun 8 o 9 en els aspectes merament organitzatius.

El curs es deia Altres formes de fer ciències. Estratègies interactives a l'aula de Ciències Naturals. El formador va ser en Ramon Grau, biòleg, vint-i-cinc anys de docència en l'antic BUP i ara en l'ESO. Fa tretze anys que treballa a l'IES Badalona-9, al barri de Sant Roc, i fa tres que n'és director. A l'institut, que fa ESO i Cicles Formatius, hi ha una població culturalment molt diversa, amb presència significativa d'alumnat gitano, magribí, sudamericà i català. L'equip de professorat de l'IES va rebutjar la temptació d'enyorar una altra realitat i va concentrar tota la seva professionalitat, creativitat i energia en treure tot el suc possible a la realitat que cada dia hi havia a les aules. Allò que en força altres centres hauria estat causa de desànim, va ser l'origen d'una forma de fer que, sense embuts, marca el camí que jo vull seguir.

Només entrar, dues afirmacions que subscric i que em van fer veure que no m'havia equivocat al triar curs. La primera, només presentar-se. En Ramon ens va repartir una cita textual del llibre "L'educació amaga un tresor dins seu" (Jacques Delors i altres, 1996): "Entre les característiques de la societat actual, destaca la necessitat que tots els individus desenvolupin una constant predisposició per aprendre, la capacitat d'enfrontar-se a situacions complexes i canviants, resoldre problemes i prendre decisions, a més de ser ciutadans crítics, responsables i democràtics". La segona, al cap d'uns minuts. El centre té com a objectiu fonamental la cohesió social, i això implica tant el que passa al pati com el que passa a l'aula. I si vol que al pati convisquin i es barregin els diversos grups culturals de l'IES, això només és possible si es facilita des del treball a l'aula. El projecte educatiu del B-9 passa fonamentalment per aplicar un model didàctic que faciliti la cohesió social i l'aprenentatge per a tothom, fins i tot amb l'alumnat que té una trajectòria de fracàs en altres centres o en la Prìmària.

El model didàctic de l'IES B-9 és, doncs, el que vam conèixer i debatre al curs. Un model didàctic que presenta els continguts didàctics en contextos propers i motivadors a l'alumnat, que canvia una gestió de l'aula centrada en l'exposició oral del professor a una altra basada en el treball autònom i cooperatiu de l'alumnat organitzat en grups, que combina el treball escrit sobre llibres de consulta amb exposicions orals amb suport de powerpoints o vídeos per a totes les assignatures i des dels 12 anys, que combina la necessària memorització dels conceptes bàsics del nostre entorn cultural amb la més necessària encara comprensió i ús d'aquests conceptes, que escolta de debò als alumnes i les seves famílies, que s'integra plenament en el seu entorn. Que fa possible que, en definitiva, els alumnes aprenguin a aprendre, a ser, a fer, a conviure.

Parlant amb en Ramon, em comentava que hi ha vegades que, malgrat tot, algun noi o noia llança la tovallola, abandona els estudis, s'allunya de les oportunitats que l'IES vol oferir i representar. Al B-9, com a tot arreu. Faltaria més! És evident que l’escola no pot amb TOTA la realitat social amb la que li toca ballar. Però el que trobo especialment meritori del seu treball és que no es plantegen "que ballen amb la més lletja", sinó que es plantegen un treball constant i d'alta professionalitat per tal d’enganxar a tot l'alumnat, de captar la mirada de cada noi, de cada noia, de cada persona.

A mi em van impressionar dues dades. Una. Només un 20% de les nenes gitanes abandonen els estudis en els 4 anys de Secundària. Dues. D'una tipologia de nois i noies que vénen rebotats d'altres instituts i que difícilment es treurien el Graduat en centres amb una dinàmica més habitual, prop del 80% es treuen el títol i la immensa majoria continuen estudiant en Cicles Formatius.Durant les cinc tardes de la setmana passada, vaig gaudir tant com vaig aprendre. Em vaig tornar a sentir afortunat per la meva feina de mestre, a sentir content per la meva decisió de tornar a l'Institut, a sentir motivat per intentar aportar idees en aquesta direcció al Ferrer i Guardia. A més, hi havia una altra petita i intrascendent complicitat amb en Ramon: ell també és de l'Espanyol!

A les escoles... consolidem o compensem les desigualtats socials?

2007-03-17T21:47:00.000+01:00

El passat mes d’octubre, l’Àrea d'Educació de la Diputació de Barcelona va organitzar el simposi Ciutat.edu: nous reptes, nous compromisos, sobre el paper dels ajuntaments en la política educativa.

Un dels grups de treball principals va abordar el tema de l’equitat en l’accés a les escoles i en els resultats de l’educació. Un dels ponents, Stephen Ball, anglès, va exposar la relació entre el nivell econòmic de les famílies i diferents maneres d’avaluar resultats escolars a diversos països. Un dels exemples més clars presentats feia referència a la relació entre renda familiar i competència lingüística, fent esment a una recerca del Banc Mundial a l’Equador, que podem veure al gràfic adjunt.

Dramàtic: entre els tres i els cinc anys, la competència lingüística dels nens i nenes avaluats és funció directa del seu nivell econòmic, i marca de forma definitiva la seva capacitat posterior per seguir en bones condicions el seu procés de formació.

La relació entre el nivell de renda i nivell formatiu de les famílies està estudiada des de molts punts de vista i en tots els nivells educatius. Més a prop nostre, en el llibre “L’estat de l’educació a Catalunya. Anuari 2005”, editat per la Fundació Bofill, es palesa aquesta relació en una etapa educativa en què els ajuntaments tenen el pes més important: les escoles bressol. Hi trobem aquesta gràfica:

Percentatge de llars amb parelles on tots dos pares

treballen i que utilitzen serveis de cura infantil remunerats segons el quartil d’ingressos familiars. Estat espanyol, 2000.
Font: 7a onada del Pannell de Llars Europees (PHOGUE)

És a dir, també a casa nostra, l’educació infantil dóna més a qui més té: a les escoles bressol hi ha el doble de nens i nenes amb famílies de renda alta que amb famílies de renda baixa. Sembla, doncs, que el cercle viciós entre renda i educació es reforça i, amb ell, es consolida més que no es compensa la desigualtat d’oportunitats en el moment d’accedir a l’escola.

Una opció religiosa, política i professional com la meva m’obliga (ens obliga: afortunadament som moltes les persones que les compartim!) a no dir que això és una fatalitat del destí i que res no podem fer-hi. En concret, en aquesta etapa inicial tan fonamental a la vida, els ajuntaments hi tenim molt a dir, especialment quan s’acosta el moment de decidir qui ha de governar-los.

Els ajuntaments hem d’incidir -i ara, afortunadament, amb el suport del govern de la Generalitat- en dos punts:

1) la creació d’una oferta suficient de places d’escoles bressol i de serveis d'atenció a la petita infància,

2) l’establiment d’una política de preus sostenible i equitativa, que no faci de barrera dels sectors socials de renda més baixa.

Estic convençut que aquest segon tema és crucial. Ja fa anys que des d’ICV estem veient que els usuaris de molts serveis públics no tenen la composició social diversa que hi ha als nostres barris, i els governs de dretes anteriors (Madrid i BCN) ens deien que el nostre marc legal i de gestió només donava per fer una política irrisòria de beques.

Governs d’esquerres a l’Estat, la Generalitat i l’Ajuntament hauran de fer els possibles per donar la volta a aquesta situació tan insatisfactòria i fer que, ja des de ben menuts, les escoles bressol siguin espais per compensar desigualtats socials de partida i donar, a tots els nens i nenes, les mateixes oportunitats perquè puguin tenir, sigui quina sigui la seva renda familiar, uns resultats equitatius i satisfactoris en tot el seu itinerari formatiu.

Aquest és, sens dubte, un dels compromisos fonamentals amb què estem elaborant el programa que ICV-EUiA presentarem a les eleccions del proper mes de maig.

Educar millor és possible.

2007-02-01T22:37:00.000+01:00

Per un treball de la UOC, he rellegit aquests dies el llibre “Educar millor és possible”. Un projecte d’innovació a l’IES Miquel Tarradell. El llibre està editat per la Fundació Jaume Bofill (col·lecció Finestra Oberta, núm. 40), la qual està fent una feina ingent i imprescindible no només per diagnosticar què passa al nostre sistema educatiu (tant en l’àmbit dels resultats acadèmics com en el de les causes que els expliquen), sinó per proposar-hi sortides o impulsar experiències que no dubto a qualificar de molt esperançadores. El paper que ha jugat la Fundació en la signatura del Pacte Nacional per a l’Educació amb l’acord dels centres concertats crec que se li ha de reconèixer i agrair.

L’IES Miquel Tarradell és al barri del Raval, a BCN i té prop de 400 alumnes, el 80% dels quals és de famílies d’origen estranger. L’entorn difícil de l’institut l’ha obligat a repensar-se de dalt a baix per assumir, transcendint la mera funció docent, una funció educativa en el més ampli dels sentits de la paraula. El llibre és un relat d’aquesta reflexió i de la pràctica pedagògica que se’n deriva. Molt recomanable.

No pretenc resumir-lo, però no em puc estar de reproduir el Decàleg de criteris educatius elementals que comença el llibre, i que subscric plenament:
- Educar és possible,
- Educar millor és possible,
- Les escoles de pobres no han de ser pobres escoles,
- Es tracta de diversitat de cultures però, especialment, de diversitat de diversitats adolescents,
- Per a un grup important d’alumnes, l’escola és la principal oportunitat de no acabar exclosos,
- No és possible retornar a la pura instrucció, no val qualsevol forma d’ensenyar i aprendre, especialment si es tracta d’adolescents.
- En la societat digital i de la comunicació, la utilització d’eines informàtiques i sistemes d’accés directe a la informació modifica en profunditat les formes d’aprendre, les formes d’ensenyar.
- Els nouvinguts, els nois i noies que tenen darrere seu una família que ha viscut un procés migratori han de ser ciutadans de primera de la societat en què participen.
- Especialment a l’adolescència, educar és acompanyar.
- L’escola no educa (no hauria d’educar) sola.

En aquest sentit, i ara que s’acosten eleccions municipals en un horitzó de major pes de les polítiques educatives locals, crec que seria convenient que els temes vinculats a l’educació estiguin presents (i molt!) en els programes electorals locals. Estic segur que, encara més del que ja és habitual a Iniciativa, seran al bell mig de les nostres propostes per a Sant Feliu.

Inclusiva_ment.

2007-01-26T23:00:00.000+01:00

Sento Amaral cantant "Confiar en alguien". Eva Amaral té veu alhora forta i tendra, sovint amb lletres sorprenents: cada dia m'agraden més. Mentre sonen, em donen una definició intuïtiva i ràpida del que tinc al cap quan parlo d'escola inclusiva, de ciutat inclusiva, d'allò a què vull contribuir amb el meu treball a l'institut o a l'Ajuntament... Escoles , instituts, entitats, pobles, barris, ciutats, països... "donde nadie se sienta aparte"

Confiança.

2006-12-04T16:56:00.000+01:00

Dimecres i dijous passats, des d’Iniciativa vam organitzar dos actes públics a l’Ateneu. Dimecres va ser sobre la pau a Palestina, amb Jamal Lababidi, president de la comunitat palestina a Catalunya i Balears i militant d’EUiA. Dijous va ser amb l’Esther Hachuel, l’Angel Merino i amb Jordi Sánchez, director de la Fundació Bofill, sobre el Pacte Nacional per a l’Educació.

En tots dos, va sortir molt sovint la paraula confiança. I també la paraula desconfiança, i els esforços, sovint contracorrent, per fer ponts de confiança allà on sembla que no pot haver-n'hi. Com és el cas dels escassos (i tot i així, esperançadors) hebreus i palestins que intenten mirar-se als ulls i posar-se els uns en la pell dels altres, per apuntar ni que només sigui alguna sortida que no taqui cap més casa de sang, d’una sang que sembla imparable...

Vull comentar, però, algunes qüestions més properes arran de l’acte de dijous. En Jordi Sánchez va avançar com, abans d’iniciar el llarg any i mig de gestació del Pacte, molts preveien que l’escull principal seria en el conflicte sempre latent i mai prou ben resolt entre l’ensenyament públic i el concertat i com, en canvi, el principal escull va ser el posicionament d’un sector del professorat. En Jordi va explicar algunes dificultats amb algunes patronals d’escoles cristianes, fins que, reconeixent el paper positiu que van jugar alguns ordes religiosos, hi va haver un moment que es van generar suficients confiances. A partir d’aquí, sorgeixen els avenços que recull el Pacte i que considero que són enormes i no sé si prou valorats: amb diners públics es finança un servei públic que té dues titularitats (pública i concertada), però amb uns mateixos objectius i uns mateixos recursos, amb unes mateixes obligacions respecte a l’alumnat i les famílies (vinguin de Barcelona, de Cuenca o de Quito) i les mateixes condicions laborals per al professorat. S’hi ha d’arribar amb temps, però el camí ja està fixat. Ha estat un dels grans resultats del govern Maragall.

L’establiment de confiances suficients va fer possible el Pacte. Ara, el seu desenvolupament posterior passa per l’elaboració de la Llei d’Educació de Catalunya. Ens cal una llei creada des del consens del Pacte i amb voluntat de durar com a mínim vint anys, però que avui té, com va dir en Jordi Sánchez, un problema fonamental de manca de confiança entre els grups que formen el govern i l’oposició al Parlament de Catalunya. Confiances suficients o manca de confiança condicionen decisivament acords que són fonamentals per a la construcció de la nostra societat. I tan fràgil que és la confiança....

Busco al diccionari. Per internet, al DGLC Seguretat d'aquell qui compta amb el caràcter, la capacitat, la bona fe, la discreció, d'algú. Posats a fer, busco alguna definició que em faci més avinent allò que vull expressar. Vaig a lleialtat, em remet a condició de lleial, que em remet a fidelitat i acabo en fidel: Que no manca a allò a què s'ha compromès envers algú.

Per a mi, la confiança és una paraula que vol dir que pots comptar fora de tot dubte amb algú. Paraula gairebé sagrada i reservada a la família més íntima i a les amistats que han superat tota mena de proves de foc. M’agrada més la paraula lleialtat, en el sentit que diu el mateix diccionari: tu i jo no tenim perquè comptar l’un amb l’altre més enllà dels temes comuns que tenim entre mans, però en aquests, no hi ha d’haver cap dubte que hi posarem el coll per fer allò a què ens hem compromès l’un amb l’altre.

Es digui lleialtat envers els compromisos o es digui confiança entre les persones, aquesta és la forma de fer que voldria veure allà on hi ha persones que conviuen, és a dir, a tot arreu. Fa temps, un professor meu de la UOC em va dir que les societats de cultura germànica tenen molt arrelat el concepte de la confiança, al contrari de les llatines, que solen basar-se en la desconfiança fins que no es demostri el contrari. Això explicava , per exemple, que les fusions d’empreses fossin més fàcils més al nord que no més al sud. Que ens costi tant treballar en equip potser té a veure amb aquest component cultural que tan poc juga a favor nostre.

Esperem que, calmades les aigües després del resultat de les eleccions d'ara fa un mes, es creï un clima amb la lleialtat suficient envers els acords del Pacte i, sobretot, envers la ciutadania perquè la necessària Llei d'Educació de Catalunya arribi a bon port com més aviat millor.